La passada nit de Reis, Maribel Servera, que tots sabeu que és una glosadora molt bona, va publicar aquests versos al seu mur de Facebook: “Sabates arrenglerades / amb cura al peu de l'ampit. / Ulls que tresquen dins la nit / per descobrir les petjades. / Alegries desfermades / en trobar els regals a dins. / I sentiments clandestins / de retorn a la infantesa. / I l'absoluta certesa / que els nostres Reis són els nins”. No som un expert en la qüestió, però crec que difícilment en podem dir una glosa en sentit estricte: ni per la forma de transmissió (escrita, no oral), ni per la llengua que fa servir (amb trets com l’article literari) ni pel temps de composició (que podem suposar ràpid, però que és difícil creure que sigui el de la improvisació, que Servera també domina).
Existeix, ja ho sé, l’etiqueta “glosa escrita”, però diria que és una casella que a “Reis” (el títol de la composició que acabau de llegir) li queda petita. Perquè el que he escrit abans no és cap crítica ni cap denúncia d’un frau: és la constatació que Maribel Servera, com Mateu Xurí, ens ofereix sovint peces que trenquen del tot les fronteres, per si encara en quedaven, entre poesia popular i poesia “culta”. La forma estròfica hi ajuda: Jorge Guillén, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Llorenç Moyà, entre d’altres, han fet dècimes que tothom entén que són poesia “culta”. Però això tampoc no explica el que volia dir.
El que volia dir és que Maribel Servera i d’altres passegen el títol de “glosadors” però mereixen el de “poetes”, i no precisament dels més fluixos dels que ara fan versos en aquest país nostre. Que hi hagin arribat per un altre camí no té importància. La prova la teniu en la dècima amb què començava aquest escrit: un objecte artístic creat amb paraules ben disposades que provoca en el lector un estremiment. És a dir, un poema. Tornau a llegir-lo i fixau-vos en la descàrrega d’emoció dels dos darrers versos: un poema dels bons.