EscriptorEconòmicament parlant, el món de l’espectacle sempre ha estat profitós. La frase ‘There’s no business like show business’ (que prové d’una cançó) va per aquí: quan l’espectacle funciona, ho fa de veritat, i els seus explotadors poden arribar a guanyar diners a cabassos. YouTube ha permès que qualsevol es converteixi en un presentador de televisió. Amb poc més que una càmera i un micròfon –i un ordinador connectat–, hi ha centenars de joves que atrauen audiència cap a les seves dèries, humor i habilitats, i les plataformes d’internet que els permeten mostrar-se comparteixen amb ells els beneficis que n’obtenen. La veritat és que per arribar a fer-se milionari cal que milions de persones reprodueixin els teus vídeos: per guanyar uns 2.000 euros mensuals et calen més de dos milions de reproduccions, xifra no senzilla d’assolir. Ara bé: estam parlant d’un format que permet que cada usuari tingui molts vídeos penjats, cosa que facilita que sempre hi hagi una font que pugui rajar. Com tota dèria capitalista, doncs, produeix la seva febre d’or: milers de joves que se senten temptats de participar en aquesta recerca d’El Dorado virtual. Només uns pocs se’n sortiran.
Entre els que triomfen, però, les xifres d’ingressos poden arribar a ser vertaderament milionàries (4 milions d’euros anuals, en el cas de més èxit a Espanya). I és aquí on comença la polèmica, perquè els youtubers espanyols de més audiència han decidit que haver de tributar a l’Estat per la seva feina no els és gaire còmode, i han anat a empadronar-se fiscalment a Andorra. I d’aquí ve la polèmica, les explicacions que es veuen amb l’obligació de donar a la seva audiència, i les dificultats legals que pot arribar a tenir la hisenda de l’Estat a l’hora de fer-los pagar, per bé que, molts d’ells, a més, ja produeixen des del petit país dels Pirineus els seus vídeos. Es muden allà i, per tant, paguen allà; i no gaire, ho sabem; els andorrans com a molt fan pagar un 10% a les rendes més altes (i no el 48%, com està posat als trams més alts a l’estat espanyol).
Aquests joves: fan mal fet? Segurament. Però no han actuat així, tota la vida, els tennistes? I els futbolistes, els cantants, els actors, els escriptors que venen milions de llibres? I el cap d’estat espanyol? Per què el rei ha de poder tenir diners fora sense pagar impostos i un jove de classe mitjana que triomfa –temporalment!– a les xarxes ha de mostrar-se com un exemple patriòtic i tributar? Què et dona l’estat espanyol, quan resulta que vius a Andorra? Si tota la vida hem vist com les grans fortunes evadien impostos impunement, per què ara no ens hem de considerar autoritzats a fer-ho, quan resulta que, a sobre, no hi ha res d’il·legal a marxar a viure a Andorra (un mínim de 183 dies l’any)? I qui treballa per YouTube treballa a Espanya?
En aquest país s’ha fet molt poc per educar la ciutadania en el vertader patriotisme: pensar en el conjunt, el bé comú, per sobre dels interessos particulars. El patriotisme consisteix a embolicar-se en la bandera, sovint per tapar misèries, esborrar diferències i també partir fora amb els milions, quan n’hi ha.