Reivindicació de Clark Kent
Ara que es parla de PISA i l'avaluació del pensament creatiu, convé recordar que l'any 2006 Sir Ken Robinson es va fer mundialment famós defensant en una xerrada TED la bajanada que «les escoles maten la creativitat». Si això fos cert, la creativitat només podria existir en una societat sense escoles, però aquest supòsit no compta amb gaire evidència a favor. El que sí que és evident és la monumental manca de creativitat de Sir Robinson, que no feia més que repetir fil per randa allò que als anys 50 del segle passat havia sostingut el psicòleg Paul Guilford, en una conferència titulada «Creativity».
John Dewey va ser –que jo sàpiga– el primer a defensar que «creative activity is our great need». Però parlava de «creative activity». El neologisme «creativity» no va començar a ser d’ús corrent fins que Guilford el va posar en circulació.
Guilford estava estudiant, amb finançament de l'Oficina de Recerca Naval dels Estats Units, el sorprenent comportament dels soldats nord-americans que, en caure presoners durant la guerra de Corea, demostraven una extraordinària capacitat de supervivència en condicions extremes, amb una varietat inesperada de recursos materials i psicològics que va batejar com a «pensament divergent». Es podria democratitzar aquest tipus de pensament? El repte vessava bones intencions, però no era gaire assenyat. Els soldats creatius a Corea, en tornar a casa, no eren més creatius que els seus veïns.
Viure amb una certa predicibilitat té els seus avantatges. Fixeu-vos com ens emprenyem amb els de Rodalies per no deixar-nos viure en un món previsible. Si hagués de triar un company de pis entre el metòdic Clark Kent i el creatiu Superman, jo triaria el primer. Què podríem fer en comú Superman i jo? Està molt bé ser creatius, però en determinats contextos. Hi ha vegades que ve de gust una simple truita de patates i agraïm al cuiner que, més que un gran creatiu, sigui un bon professional.
Com que en pedagogia tendim a creure que tot el que sona bé és necessàriament bo, vam acollir amb els braços oberts la teoria jeràrquica de les necessitats, elaborada pel psicòleg Abraham Maslow, al cim de la qual va col·locar l'autorealització personal, que incloïa la moralitat, l'espontaneïtat i la creativitat. Aquestes idees viuen avui un renaixement emotivista gràcies a la psicologia positiva de Martin Seligman i d’altres venedors de bagatel·les.
El foment pedagògic de la creativitat semblava trobar un camí més segur quan Paul Torrance va començar a interessar-s'hi. Partia de la tesi que la creativitat és la producció d'un producte original i útil. Estarem d'acord que no tot el que és original és útil, però Torrance no va entendre que qui decideix sobre la utilitat, com ja ens va advertir Aristòtil, no és el dissenyador, sinó l’usuari, que acostuma a ser molt capritxós. Qui podia preveure el retorn del vinil, el fracàs del Betamax o la pífia del vi sense alcohol? La pervivència del bolígraf BIC és la prova que sovint el que funciona és allò bàsic, ben dissenyat.
Torrance va desenvolupar un Test del Pensament Creatiu amb el convenciment que es podia transformar l’escola en una incubadora de persones creatives, però la veritat és que els professors no acostumen a mostrar-se gaire entusiastes amb els alumnes que presenten trets de personalitat molt marcats associats amb la creativitat. El mateix Torrance va concloure que les persones més creatives sovint són poc sociables.
Avui el test de Torrance és criticat des de perspectives divergents de la creativitat basades –ens diuen– en models no eurocèntrics i inclusius. En qualsevol cas, sigui la que sigui la concepció de la creativitat, cadascuna d’elles ens ofereix el seu programa per democratitzar el pensament creatiu. Aquests programes acostumen a ser molt bons estimulant les respostes que el mateix programa considera creatives, però no fan dels seus seguidors persones estimades per les muses. La raó és senzilla: la creativitat no és una competència general. L’arquitecte creatiu no necessàriament és un bon poeta i, potser, qualsevol de nosaltres és un pintor o un cuiner superior a Beethoven. Per complicar les coses, resulta que els estudiants nord-americans que han seguit tota mena de programes d’estímul de la creativitat són cada vegada menys creatius.
L'originalitat no ve quan se la crida, sinó quan a ella li ve de gust. I si no li ve de gust, és inútil donar cops a la seva porta. Ara bé, si no podem domesticar la creativitat, sí que sabem que la feina mal feta no té futur. Esforcem-nos, doncs, per fer les coses professionalment bé i és possible que la fada de la creativitat, de tant en tant, es digni a premiar el nostre esforç.
