Reivindicació d'un futur (quasi) analògic

Quan era adolescent i vaig començar a festejar, part del meu ritual amorós consistia a sortir de ca meva, recórrer el centenar de metres que em separaven de la cabina telefònica i cridar al meu al·lot, que esperava a casa la meva telefonada, assegut al costat del fix. M’agradava fer-ho així, perquè només de pensar que els meus pares poguessin parar atenció a les meves converses amoroses em posava malalta de la vergonya –ara només fris de posar l’orella a les dels meus fills. Xerràvem no menys d’un quart d’hora i no més de 30 minuts i ens acomiadàvem fins a l’endemà.

Aquesta rutina, senzilla i fins i tot pueril, donava una mica més de sentit a l’avorriment dels dies laborables, a l’espera de poder quedar els caps de setmana i fer alguna cosa plegats ­­–pràcticament no el veia perquè ell era alumne d’un institut públic, mentre que jo estava condemnada a estudiar en un centre religiós, d’aquests que hi havia abans de rosari diari i missa setmanal.

Avui dia, entre vibració i vibració del telèfon mòbil, moltes vegades pens en les meves antigues passejades cap a la cabina i en el fet que, quan penjava, la comunicació finalitzava i no seguia aquest fil continu que fa impossible desconnectar. És evident que els periodistes no podem desconnectar, i que hem d’estar sempre atents a la tecnologia per quatre vies bàsiques: el mòbil, el correu electrònic, les xarxes socials i les publicacions digitals. Hi afegiria les televisions i les ràdios, tot i que aquesta esclavitud prové del segle XX i sembla més suau per antiguitat. I no oblidem l’obligació que tenim de caminar amb els ulls tan oberts com puguem per percebre totes les històries que estan més enllà de les pantalles, en el món on les persones de carn i ossos es mouen i fan coses. De vegades, fins i tot hem d’observar mentre parlam per telèfon, escoltam algun missatge de veu o aprofitam un semàfor per donar un cop d’ull al correu electrònic –els mòbils són massa llestos i fan massa coses.

Ara bé, acceptar que el present és així i aprofitar els mitjans que tenim al nostre abast per fer una feina millor no és excusa per no imaginar un futur diferent. La meva fantasia implica un retorn a un món (quasi) analògic, asseguda davant d’un telèfon fix esperant la telefonada d’un ésser estimat. També em veig tancant la porta de casa i ficant les claus en una bossa on no hi ha cap telèfon. Quin luxe, anar pels carrers sense que ningú et pugui trobar a distància, ni enviar-te cap missatge, ni demanar-te com estàs. M’agrada pensar que això em convertirà en un ésser misteriós i que a la meva barriada em coneixeran com ‘la vella que no té mòbil’ –perquè m’estimaria més ser una vella que no una senyora gran, la veritat. Això sí, he de reconèixer que faré una excepció, perquè ja sé que no seré capaç de viure sense històries ni sense banda sonora. Malgrat que els llibres sempre els tindré de paper, hauré de tenir una connexió a Internet per veure pel·lícules i per escoltar música. I és que no hi ha somni perfecte..