Reivindicació del turisme

Existeix l’opinió àmpliament compartida que el turisme continuarà essent l’activitat econòmica principal a les Balears en qualsevol escenari de futur. Això inclou que hauria de ser protagonista de primer ordre en una transició cap a una economia sòlida, inclusiva i resilient, com planteja el programa Next Generation de la UE, en un model econòmic més diversificat i sostenible. Nogensmenys, parlar de turisme provoca sentiments oposats, com si la percepció del que s'ha viscut no concordés amb el relat oficial i dominant.

És possible que aquesta contradicció sigui el resultat d’un hipotètic pecat original. Fem memòria: cap allà l'any 1960 la majoria de les persones ocupades a Europa tenien legalment dret a dues setmanes de vacances pagades. Eren anys de predomini de les idees socialdemòcrates com a alternativa al model soviètic. L'any 1956 a París se signava un conveni per eliminar les restriccions a l'aviació no regular (vols xàrter) a l’espai aeri europeu. El sobrant d'avions turbopropulsors, que s'havien fabricat per a la guerra, va servir per a noves companyies privades transportar els treballadors del centre i el nord d'Europa a les destinacions de vacances (barates) acabades d’inaugurar  de la Mediterrània a l’estiu.

Francisco Soriano Frade, delegat provincial de Turisme a les Balears entre els anys 1951 i 1966, a La pequeña historia del turismo en Baleares, situa a mitjan anys cinquanta el començament de la “conjunció touroperadors / xàrter” a Mallorca. En “pocs anys –deia–, el model del turisme receptiu (havia canviat)” i “l'abaratiment dels forfait amb transport aeri contribuïren a consolidar els touroperadors en el paper d'intermediaris”. Luis García Berlanga, a El verdugo, immortalitzà el pas del turisme autàrquic de parelles de nuvis al turisme massiu de classes mitjanes i assalariats europeus. S’havien acabat els nius d’amor, naixia a les Balears la “indústria dels llits” i el turisme estandarditzat i a gran escala que marcarà el futur del sector durant dècades. 

Al centre d’aquest moment màgic, d’irrupció d’un nou estil de vida i la popularització del turisme entre les classes treballadores i mitjanes europees, que servirà pe crear una activitat econòmica de dimensions desconegudes fins aleshores, l’historiador britànic Tony Judt, especialista en història social, al seu imprescindible Postguerra, hi col·loca el fet que: “En lloc d'emigrar a les economies en expansió dels països del nord, ara donaven servei a aquestes mateixes economies des de la seva pròpia terra”. És a dir, sense embuts, situa el treballador de la indústria turística al mateix nivell que el treballador europeu. Un estatus econòmic similar al que podia tenir un emigrant que treballés a una factoria de Stuttgart o Wolfsburg. El cambrer o la cambrera d’un hotel de Mallorca era tan partícip del “miracle” europeu com el senyor Müller que treballava en una cadena de muntatge.   

A l'esforç diari de milions de persones preocupades per produir i estalviar que va servir per a la recuperació econòmica europea –“l'esforç honrat de tot un poble”, en paraules del ministre d’Economia alemany (1949-63) Ludwig Erhard–, hi hauríem de sumar els milers de treballadors i treballadores de les Balears que es deixaven la pell als hotels i altres establiments del ram. Des d’una visió econòmica, els treballadors del sector turístic balear ho eren en una indústria destinada a restaurar la condició física d’una fatigada força de treball protagonista del desenvolupament econòmic del continent. Mallorca Fitness Factory. 

És evident que el relat del treballador mallorquí com a part intrínseca de la recuperació europea posterior a la II Guerra Mundial no ha estat escrit; segurament, per la mateixa raó que no hi ha cap traç de participació lliure del ciutadà en la vida pública durant tota la dictadura. Els operadors internacionals imposaren la idea que no era convenient mesclar els usos turístics i residencials, i convertiren els indrets de vacances en un gueto. No existirà una actitud de complicitat entre els agents externs que controlen el mercat i la societat local; mantindran, a través dels anys, més aviat una relació colonial que operarà a través dels partners locals. Nogensmenys, la innata predisposició de la condició humana a experimentar farà que la línia de separació es difumini i doni peu a relats particulars més en el camp folklòric que en el polític i institucional. 

La relació laboral interna a la indústria turística creix entorn d’una baixa exigència de qualificació, una temporalitat accentuada i uns principis d’autoritarisme que, en bona part, encara perviuen. L’estructura de poder que sorgeix entorn de la nova activitat és refractària a la causa comuna i la idea de compartir, resulta poc inclusiva. Com a escut de protecció, el poder econòmic s'imposa una gran mentida: del turisme només en poden opinar els professionals. És una versió casolana de la de la despolitització de l’economia o the economy, stupid que, en un món regit pel lliure mercat, pretén que l’economia escapi de les decisions del sistema democràtic representatiu. En definitiva, una activitat basada en una matèria primera arrelada al medi, que afecta la totalitat de la societat i que és admesa com a necessària, contra tota lògica, s’ha volgut mantenir impermeable a l’opinió política. 

Efectivament, algun pecat original s’haurà comès quan es fa invisible la transcendència històrica del treball de generacions.