De l’article assagístic de Joan Crexells (Barcelona, 1896 - 1926) publicat fa cent anys a la Revista de Catalunya (VIII-1924). El Museu de la Ciència Cosmocaixa (Barcelona) presenta fins al 12 de gener l’exposició Matemifasol. Mostra els lligams entre música i matemàtiques. C.P. Snow també va tractar fa uns seixanta anys a New Statesman (6-X-1956) de com superar la recurrent i absurda divisió de la cultura entre ciències i arts.
[…] Hi ha en la natura humana certs trets fonamentals que són constants o tenen una variabilitat mínima. [...] L'arrel de les diferències grosses o petites està en les mateixes arts que descobreixen aquelles grans constants de la natura humana. És la literatura, la filosofia i la història filosòfica que alteren els trets fonamentals d'una època. És evident que la literatura romàntica ha donat a l'amor una importància que no ha tingut mai en la vida. La mateixa mena de literatura ha provocat una atenció pel cas personal que és també excessiva. Hi ha, doncs, petites inclinacions de la natura humana, en una o altra direcció, que són productes de la Literatura, la Filosofia o la Història filosòfica. En línia amb aquests factors cal posar les concepcions generals científiques en quant afecten aquelles. Les teories d'Einstein, la teoria dels quanta, les tesis de la prehistòria o de l'etnografia poden afectar la filosofia o la poesia d'una època i amb elles els sentiments de l'època en qüestió. Al costat d'aquests factors, els efectes dels resultats pràctics de les ciències són mínims. [...] Les transformacions produïdes per les grans realitzacions pràctiques de la ciència com un infinitament petit de segon grau, és a dir, com un infinitament petit, respecte de l'infinitament petit de les transformacions de la primera classe [metàfores corresponents a les teories leibnitzianes del càlcul infinitesimal]. [...] Cal que es tingui present que cultura no és quantitat de coneixements, sinó qualitat i ordre. Una època pot conèixer moltes coses i ésser una època perfectament bàrbara. L'edat mitjana sabia moltes coses. Per exemple, dominava a la perfecció la tècnica del sil·logisme. Demostrava sil·logísticament coses que només podien ésser provades o desaprovades per l'experiència. Els diàlegs de Galileu contrasten perfectament l'estat d'esperit de l'home de temperament medieval amb el de l'home modern. Però potser l'home modern es troba en un perill anàleg. L'home modern té una tendència a resoldre qüestions religioses per la Física o la Biologia, qüestions polítiques per l'Economia, qüestions morals per l'Estadística. Tot això és uncommon nonsense. I és el que fa tot sovint l'home de ciència. Cal, doncs, que l'home modern tingui esment de la relació que hi ha entre les arts, i que l'home de ciència, sobretot, sàpiga bé dintre de quins límits i de quines restriccions és vàlida la seva obra. Per això jo, a la frase de Haldane: «Si el poeta estès al corrent de la ciència, la poesia daria millors fruits», oposaria aquesta altra: «Si l'home de ciència llegís cada matí el seu Homer o el seu Tucídides, tindria idees molt més clares sobre el món, i àdhuc sobre el valor de la seva ciència, que les que ara té.» [...]
