Del relat a la realitat

«¡Ah, la mirada de Medusa del poder! Qui li hagi mirat una vegada la cara, ja no en pot desviar els ulls, en queda encisat i captiu»

Joseph Fouché: retrat d’un home polític, Stefan Zweig

Avui ja és l’endemà i hem de fer una lectura dels resultats electorals. Els dos blocs que divideixen la política catalana s’han desplaçat a favor del bloc constitucionalista i de dretes. Hi ha un guanyador, Salvador Illa; un perdedor, Pere Aragonès, i el líder de Junts queda als llimbs per uns resultats bons però insuficients que no han cobert les expectatives de la restitució indiscutible. L’extrema dreta, independentista i espanyolista, ha obtingut uns resultats en absolut negligibles i que obliguen a una reflexió de fons. De la mateixa manera que l’abstenció sobiranista obliga els partits hegemònics del sobiranisme a reflexionar sobre la seva proposta als ciutadans.

Mirat en conjunt, Catalunya apareix com un país cansat d’astúcies i necessitat de veritat. Cansat d’un partidisme que mina la confiança dels ciutadans en les institucions, en els partits i per extensió en la política. Amb aquest estat d’esperit de desconfiança, s’ha rebut la dimissió del president de la Generalitat com un gest honest de qui ha admès els mals resultats i ha deixat pas. Pere Aragonès ha sigut un president honorable, que ha permès retornar la dignitat a la Generalitat després de la suspensió de l’autogovern amb el 155 i la surrealista presidència Torra. Ha liderat l’aterratge del seu partit després del fiasco de la proclamació de la independència, ha reconstruït ponts i ha fracassat a l’hora de liderar la unitat del sobiranisme. Ha obert algunes carpetes de gestió amb un èxit desigual, però no ha construït un govern fort, ni ha pogut evitar l’oportunisme dels comuns amb els pressupostos. Al final, tenallat per la sequera, ha fet un mal càlcul que l’ha portat a haver de retirar-se.

ERC s’havia convertit en el segon partit preferit de molts catalans, i per la mateixa raó la fuga de vots ha anat en totes les direccions. Sobretot cap al PSC i Junts, que han aconseguit convertir les eleccions en una carrera a dos gràcies a la candidatura d’alt component emocional del president Carles Puigdemont.

Fer política

Després d’anys en què el relat ha sigut més rellevant que els fets, Catalunya torna a estar en una cruïlla: llegir els resultats electorals i fer política o mantenir la fugida endavant embolcallant-se en el relat. Illa ha guanyat en vots i escons, però no té la presidència. La primera pista sobre possibles aliances la veurem ben aviat. Els contactes ja estan en marxa per a la negociació de la mesa del Parlament, que es votarà l’endemà de les eleccions europees, i que dependrà de la cintura dels socialistes i de la capacitat de suturar la ferida de les traïcions entre els sobiranistes. El que està clar és que els contactes informals estan en marxa en totes les direccions.

Crisis obertes i ajornades

Com era previsible, el PSC i Junts necessiten ERC per a la investidura. I només la seva actuació pot evitar una repetició electoral. Però la petició de “responsabilitat” agafa els republicans cansats i en una crisi interna de gran magnitud. Bàsicament, una diferència d’estratègia profunda entre un Oriol Junqueras que té la legitimitat de quatre anys de presó i el contacte permanent amb el territori i una Marta Rovira a l’exili, acompanyada per bona part de la direcció del partit, que considera que és el moment d’un congrés i de la renovació tant dels líders com de la proposta de valor als ciutadans.

Amb aquest meló obert, ERC no pot afrontar una repetició electoral en què es polaritzaria encara més la pugna entre Puigdemont i Illa.

El futur de Puigdemont

Mentrestant, a Junts es manté en solitari la posició que és viable la investidura de l’expresident, per a la qual caldria que Illa renunciés a la victòria i Sánchez donés cicuta al seu principal actiu electoral abans de suïcidar-se. Hi ha negociació oberta a Suïssa i actius suficients per pactar el suport a la legislatura al Congrés, però fins i tot en cas contrari Sánchez no pot perdre el suport que signifiquen els electors socialistes catalans.

Reivindicant la investidura, Junts està guanyant temps i observant com ERC implosiona, però també haurà de fer front al futur. Carles Puigdemont, que ha perdut tres eleccions, va assegurar que es retiraria si no era investit. Avui fonts de la formació veuen més factible que es mantingui en el lideratge efectiu del partit i de les negociacions amb l’Estat que no una sortida de la política.

També deia Zweig que “no es repeteix massa vegades l’important, i la veritat mai no és vana”. Doncs això, que necessitem una política honrada, capaç de dialogar i que posi els ciutadans al centre. Com que les notícies s’entenen millor en context, ahir obríem la portada del diari amb la crisi política i al costat el següent titular: “Catalunya i Espanya perden productivitat dins la UE”. I com saben, Europa respecte els EUA. Ningú espera que siguem capaços de gestionar-nos.