Relativitzar la violència sexual

L’aparició del llibre La familia grande de Camille Kouchner, que acusa el seu padrastre d’haver violat repetidament el seu germà bessó quan aquest era adolescent, ha caigut com una bomba a França. No és el primer testimoni publicat sobre violències sexuals a menors que es poden qualificar d’incest, però que ara hagi provocat un impacte sense precedents –que ha impulsat fins i tot el Senat francès a reprendre la deliberació sobre l’adopció de més mesures legals per protegir els infants– no és per atzar sinó que respon a diversos motius. 

En primer lloc, s’ha situat en el solc del moviment #MeToo, creant el seu homòleg #MeTooInceste, que va recollir milers de testimonis de víctimes d’incest en només un parell de dies. Si #MeToo va alliberar la paraula de moltes persones que no s’havien atrevit a denunciar abusos, aquest moviment nounat ha permès que d'altres gosin expressar en veu alta ferides profundes amb les quals malvivien, sovint des de feia molts anys. Una altra circumstància que ha amplificat les declaracions de l’autora del llibre és que tant ella com l’acusat, Olivier Duhamel, pertanyen a una elit social i econòmica que molts identifiquen amb el que aquí se’n deia la gauche divine i allà la gauche caviar. Atribuir a una certa esquerra la permissivitat que justificaria l’abús sexual de menors és força freqüent –oblidant la transversalitat del fenomen–, com també assimilar, erròniament al meu entendre, l’anomenada “revolució sexual” dels anys seixanta i setanta amb una mena de “barra lliure” sexual. I, finalment, l’auge del moviment feminista a França –com a l’estat espanyol– no és aliè a aquest debat: les feministes subratllen, així, el pes del sexisme estructural sobre el silenci i la inacció que sovint acompanyen l’incest i la violència sexual. El fet que més del 95% de les persones que cometen aquests actes contra menors siguin homes no es considera una prova acusatòria contra el gènere o la sexualitat masculina, sinó la mostra d’aquest llast col·lectiu.

Tanmateix, l’explosiu llançat per Kouchner ha comportat efectes col·laterals, com dos acomiadaments relacionats amb els mitjans. Una cadena de televisió ha expulsat un dels seus tertulians, Alain Finkielkraut –filòsof mediàtic que ha fet un camí comú a certs intel·lectuals de l’elit esmentada, des de l’òrbita política de les esquerres a una posició conservadora–, per haver-se preguntat si la víctima del cas Duhamel va consentir aquesta relació amb el seu padrastre. L’endemà, el diari Le Monde va publicar una vinyeta d’un dels seus dibuixants, Xavier Gorce, en què un personatge li fa una pregunta complicada a un altre: “Si he patit abusos per part del mig germà adoptiu de la companya del meu pare, transgènere, que ha esdevingut la meva mare, això és incest?” Les xarxes socials es van inflamar immediatament, i la direcció del diari va invitar també l’humorista –que ha justificat la vinyeta dient que era una al·lusió crítica a les manifestacions de Finkielkraut– a no col·laborar-hi més. 

Aquestes dues decisions han comportat, de nou, una polèmica: ¿es pot considerar que el filòsof i l’humorista són, al seu torn, víctimes de la censura deguda a la tan temuda correcció política? I també ha ressorgit la vella pregunta: ¿és legítim fer broma de qualsevol qüestió? En altres paraules, ¿és bo riure’s del mort i de qui el vetlla, com diu l’expressió popular? La resposta immediata a aquesta qüestió és afirmativa, ja que no posar barreres a l’humor sembla una mostra de salut mental individual i col·lectiva, i de no patir d’inseguretat personal ni democràtica. Té raó qui diu que el dret a no sentir-se ofès no existeix: l’humor crític sempre ofèn algú i fa riure (i reflexionar) algú altre, i això no el converteix en il·legítim. Ara bé, sabem per experiència que, de vegades, rere una broma s’amaga una agressió burleta i, sobretot, que el sentit i l’efecte de l’humor depenen de qui el practica, en quines circumstàncies, a qui s’adreça i de quina manera. Per seguir amb la imatge de la dita catalana, pocs humoristes, avui, s’atrevirien a fer humor amb l’elevadíssim nombre de persones desaparegudes a causa del covid i amb el dol que han causat aquestes morts. 

El mateix raonament es pot aplicar a la qüestió del consentiment (recordem també el testimoni de Vanessa Springora contra l’escriptor Gabriel Matzneff, titulat precisament El consentiment). És ben lògic que es plantegi, des de la filosofia, la justícia o el pensament feminista, quins són la definició i els límits del consentiment, ¿però això és igual que fer-ho en una tertúlia, parlant d’un cas concret que afecta un adolescent i una persona amb autoritat i ascendent sobre ell? Tant el comentari de Finkielkraut com la vinyeta de Gorce es poden interpretar, així, com una banalització de l’incest (en el darrer cas, amenitzada amb una burla de les noves formes de família, de les persones trans i del lesbianisme), entenent per banalitzar trobar circumstàncies atenuants a un fet que és del tot condemnable.

Marta Segarra és directora de recerca al CNRS (Centre national de la recherche scientifique)