Religió i cultura: on és la frontera?

El curs passat va esclatar la polèmica per l’oferiment de la Conselleria d’Educació d’ensenyar la religió islàmica a les escoles de les Illes Balears. Per descomptat, les reaccions en contra foren prou transversals, des dels qui frontalment ens oposàvem a la presència de cap religió als centres educatius, fins als qui, per contra, no consideraven tolerable deixar entrar una religió “de fora” mentre “la d’aquí” era arraconada. Tot això passant per diferents ambivalències i coincidències entre aquestes dues opcions. 

Enguany la Conselleria, per exemple, ha fet avinents unes instruccions segons les quals caldria que les famílies de religió musulmana justificassin amb antelació les absències dels seus infants a escola el dia de la festa del xot. Mentrestant, sobretot als instituts, és habitual veure-hi al·lotes de famílies musulmanes que van a classe amb el mocador al cap.

Són molts els qui donen lliçons sobre el vet que caldria aplicar de forma contundent a totes aquestes “ingerències” de la religió musulmana als centres educatius i a la nostra escola presumptament laica.

El tema és complex fora mida. Abans de bravejar de laïcitat i aconfessionalitat de les nostres escoles, cal que ens plantegem seriosament quina és la presència de la religió, o de la cultura religiosa, o de la cultura judeocristiana, als centres d’ensenyament i a la societat en general.

Cal només fer una ullada per veure, per exemple, que, estiu a banda, els dos períodes vacacionals més llargs que tenim a les escoles estan directament relacionats amb les festivitats que commemoren el naixement i el martiri i la mort del ‘nostre’ profeta. Gosaria qualcú baratar de dates aquestes vacances? Més encara, gosaria ningú eliminar les festes de Nadal o de Pasqua? O canviar-los el nom? Com s’expliquen a les escoles aquestes dues celebracions sense parlar del fill del déu dels cristians? 

A les famílies més nostrades, i a les escoles de primària principalment, es fa una feina encomiable per preservar les tradicions i per fer participar els infants de celebracions que ens fan ser qui som, que ens fan ser d’on som, que ens arrelen a la terra, que consoliden el nostre sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Dia 5 de gener vespre arriben els reis d’Orient. Venen per adorar el nin Jesús, l’infant profeta acabat de néixer. Els dies 16 i 17 sortim al carrer a fer bauxa, però les esglésies s’estiben per participar en el cant col·lectiu dels goigs al sant del porquet, que ens guarda els animals, tant si són de pèl com de ploma. A les escoles els infants aprenen les cançons del sant, separen el bé del mal, fan caretes del dimoni… Per Sant Blai, qui més qui manco, prova de fer senyorets (crespells), que si són beneïts van tan bé per al mal de coll. Dins el febrer ens disfressam. Són els darrers dies… que es diuen així perquè són els darrers abans de la Quaresma, que rememora els quaranta dies de dejú del Bonjesús per expiar aquells pecatots seus. Tots els infants saben qui és la Jaia Quaresma i quants de peus té… Després venen els campinorats, les panades i els robiols, el sacrifici del xot i la freixura. Dijous Sant, Divendres Sant, dissabte de Pasqua, el dia de Pasqua i l’Encontre. La Segona Festa, i fins i tot el dia de la Berena… que vendria a ser la tercera! Dies de passió i fervor catolíquíssims, i ben enmig del carrer. Una okupació de via pública en tota regla. A Manacor, els Cossiers es prostren davant l’altar de l’Església Gran.

Llavors ve Sant Joan, que a Mallorca ha aconseguit servar el toc màgic i fantasiós, carregat de superstició suggestiva, més ancorat al xamanisme neolìtic del solstici que no als dogmes de fe cristians. Tot i així, Sant Joan Pelut balla a Sant Llorenç i a Felanitx… I ja no deim res de Ciutadella. Què seria Sant Joan sense una missa de caixers? Dins el calendari estiuenc, les romeries marineres de Sant Pere i de la marededeu del Carme tinyen amb veles blanques i honors als patrons cristians les ones de la mar. El mes d’agost, és festa per la marededeu morta, que mira de reviscolar amb l’exposició de talles de cadàvers tots enramellats. A Pollença que no els toquin la marededeudelsàngels, eh, Joan Mas? Ho sap bé en Dragut!

El calendari laboral i el santoral cristià s’entremesclen irremeiablement. El naixement de la nostra catalanitat està estretament vinculat amb un acte colonitzador de caire evangelitzador. Tot ho feien per déu. O això deien. Som com som i som qui som perquè som de cultura (o religió en el pitjor dels casos) cristiana?

Ho volem tocar tot amb el nas, com sant Tomàs, n’hi ha que són més traïdors que Judes, d’altres ploren com una Magdalena i per a més Inri si la candelera plora, l’hivern és fora, i si hagués plogut per Santa Bibiana, hauria plogut quaranta dies i una setmana. Ara, sequera. Però n’hi ha molts que se’n renten les mans… de tot això, perquè avui no hi ha res que duri de Nadal a Sant Esteve. I un temps, si un feia Pasqua abans del Ram, li muntaven un Cristo. La fraseologia popular, també, està estibada de referències religioses.

Hom es deu demanar ja on vol arribar aquest pobre columnista… Podem pensar, segurament amb raó, que les esglésies són buides i que la societat d’avui està laïcitzada i allunyada de tota fe cristiana. Però la presència de la tradició judeocristiana en el nostre calendari i els nostres costums és aclaparadora. Com podem explicar als qui professen altres religions que la cristiana que tot això que feim i vivim és només ‘cultural’? I si nosaltres mateixos creim que no ho és, cultural, sinó ben religiós, ho hem de suprimir? O ho hem de rentar amb sabó i lleixiu perquè acabi esdevenint una celebració etèria sense essència ni arrel, sense memòria ni sentiment, sense història ni tradició? Ho deman perquè no ho sé.