Religió, escola i persones humanes
Professor i escriptorL’aprovació recent per part de la Generalitat de Catalunya d’un pla pilot per introduir l’ensenyament de la religió islàmica als centres educatius ha desfermat una d’aquelles tempestes de piulades tan abrandades i tan instructives. També a ca nostra, amb motiu de la firma d’un conveni entre el Govern de les Illes Balears i la Comissió Islàmica d’Espanya, hi va haver, ara fa un any, opinions de colors ben diversos. La darrera polèmica de Twitter ha aportat l’interès afegit d’haver estat també un debat sobre el lloc de la religió a la societat o fins i tot sobre la consideració que mereix la religió.
Sobre la religió a l’escola, per a mi, no es pot dir res de gaire interessant que no parteixi del rebuig de la situació actual: l’assignatura confessional. Podríem recórrer a la caricatura i dir-ne el catecisme, però seríem injusts amb el que estan fent molts de docents de la matèria. El fet és, però, que a l’escola s’està fent religió des del punt de vista d’un credo singular i amb professors seleccionats des de l’estructura d’aquest credo singular. Això sí, pagats amb els doblers de tots. En aquest context, la introducció de la religió islàmica respon a un evident principi d’igualtat d’oportunitats: si ells tenen aquest dret, nosaltres també. I quan ho plantegin, no hi haurà cap argument per negar la mateixa opció a les confessions cristianes no catòliques, al budisme o, si voleu una incontestable reducció a l’absurd que ha circulat per la xarxa, als pastafaris.
La religió fora de l’escola, diu la frase, o la religió a la parròquia. I aquí, en part com a resposta a aquest eslògan, és on sorgeix el debat inevitable de la importància de la cultura religiosa. Ens imaginam unes generacions que no saben quina història hi ha darrere un quadre de l’arca de Noè o de la torre de Babel i ens envaeix una sensació d’empobriment cultural. Llavors exclamam: ¿quantes grans obres de la literatura universal deixaran de parlar-nos quan els noms de Job o del bon samarità no ens diguin res? És un plantejament correcte, al qual sempre s’ha de fer l’observació que tampoc no estaria malament que l’educació inclogués algunes nocions bàsiques lligades a mots com Hègira, Nirvana o Torà. Encara que sigui per entendre per què el grup de Kurt Cobain es deia com es deia.
Ja som a la idea de substituir l’assignatura de religió de tota la vida per la formació en cultura religiosa. Aconfessional i per a tots, naturalment. Ara el debat arriba a la qüestió de com ho fem. Les propostes es resumeixen en dues: una, introduir una assignatura de “fet religiós” o “cultura religiosa”, i dues, esforçar-se perquè la qüestió sigui present, i ben tractada, a matèries com història, art, filosofia o literatura. No sé quina és la solució millor, però sospit que no és la mateixa per a tots els nivells: el tractament transversal em sembla idoni d’entrada però també podria existir una matèria (potser una optativa) per a alguns dels cursos que ja suposen una maduresa. No ho sé: la solució no es pot improvisar.
M’interessa, en tot cas, assenyalar que el debat sovint sembla plantejat amb una concepció diguem-ne historicista de la religió. Hem de conèixer la religió per entendre la nostra història, però sembla que se’ns proposa que la mirem qui mira una urna grega: és un fet de la nostra edat infantil que ara desxifram des de la nostra condició d’homes il·lustrats que han superat totes les formes de supersitició. Potser convindria més pensar com podem parlar de fet religiós des del reconeixement que hi ha coses com la recerca d’un sentit final o l’interrogant de la transcedència (amb perdó) que formen part de la farina amb què estam pastades les persones humanes, que deia en Mikimoto. Com si la nostra vida secularíssima no anàs carregada de mil irracionalitats, algunes de ben absurdes i preocupants.
A veure si ho puc explicar amb versos. Jo som lector de poesia, i m’emociona el Càntic espiritual de Maragall (i el de san Juan de la Cruz, com és natural) al marge de si som creient o no, de la mateixa manera que em commou un bon poema d’amor al marge de si estic enamorat o no. Perquè el poema religiós i el d’amor ressonen a racons que tenc dins meu. La mirada mística de Jacint Verdaguer a la volta estelada interpel·la a una part irrenunciable de mi, que duc una vida irremeiablement terrenal. El nostre estimat pi de Formentor ens crida sobretot a intentar l’elevació de l’ànima. No em puc imaginar llegir Riba ni Carner ni Blai Bonet amb una mirada purament arqueològica a l’experiència religiosa. I no parl només de poesia del passat: a molts dels poetes del present, que no parlen des de la certesa, hi ressona la veu de l’home que interroga l’univers.
Com es tradueix això en programa per a l’escola? Aquest en seria l’esbós: una escola no confesional, una escola imparcial respecte dels credos particulars i una escola que integri la cultura religiosa en els seus ensenyaments. I si pot ser, que tracti amb una mirada sensible aquesta dimensió de l’experiència humana que no és reduïble a superstició i que hi ha estat sempre i hi serà sempre.
