Religió, papes, ideologia i societat (I)

La mort del Papa emèrit, Joseph Ratzinger, ha remogut el pati del cristianisme i les correlacions de forces dins l’Església catòlica, deixant entreveure que la religió no va sols de qüestions espirituals, sinó també de coses mundanes i materials.

Per això m’agradaria destriar entre religió i espiritualitat. L’espiritualitat és, com ens recorda el teòleg brasiler Leonardo Boff, una font inesgotable de somnis. Històricament l’hem associada a les religions, però l’espiritualitat és ben present als grans moviments emancipadors de tots els temps. Fins i tot la ciència és en certa manera una forma de creure, com bé ens recordava Einstein en afirmar que aquesta no seria possible sense una fe infinita en l’harmonia i la interconnexió dels diferents elements de l’univers. L’art i la creació també tenen molt d’espiritualitat, com els versos de Whitman, una de les expressions més belles sobre la nostra relació amb la naturalesa i el sentit vital –i espiritual– de la democràcia. Imaginar-se lliures en una societat esclavista requeria fortes dosis de fe, i el primer cristianisme anava molt d’això, fins que els emperadors el neutralitzaren assumint-lo com la religió oficial de l’Imperi Romà cap allà el segle IV.

Avui en dia ens costa imaginar futurs postcapitalistes no catastrofistes o distòpics per dues qüestions íntimament relacionades: l’afebliment de tot allò col·lectiu, i una forta crisi d’espiritualitat. En condicions molt més adverses, cobrant salaris de misèria i analfabets, els obrers i obreres de finals del XIX i inicis del XX foren capaços de crear cooperatives de consum, de crèdit i fins i tot de producció: s’organitzaven perquè tenien fe en la utopia socialista, i la praxis col·lectiva alimentava la fe en què una lògica distinta de la capitalista era possible. Avui en dia ens va molt bé criticar tot allò que no ens agrada i allò que fan els governants –sobretot si són progressistes–, però sovint ho feïim des de l’individualisme i la comoditat de les xarxes socials i el dis-like. Som incapaços de posar-nos d’acord amb altres per construir quelcom positiu, perquè no creim. M’atreviria a dir que bona part dels problemes de salut mental a la nostra societat tenen relació amb la crisi de la nostra espiritualitat (que no té per què ser necessàriament religiosa).

Alguns aprofiten afers com la mort de Ratzinger per llançar consignes anticlericals, sense novament destriar entre religió i espiritualitat o, si voleu, entre institució religiosa i religió. En un context semblant al nostre, el del sud d’Itàlia de fa un segle, Gramsci ja ens advertia de l’error que suposava l’anticlericalisme fàcil i de la importància del component popular de determinades pràctiques religioses que, independentment de la finalitat per a la qual foren creades, el poble sovint reinterpreta en clau subversiva.

Dit això, Ratzinger va ser un papa coherent amb el que havia representat el seu antecessor, l’anticomunista Joan Pau II. Aquest va ser un papa funcional al projecte neoliberal i de desmantellament de l’estat del benestar iniciat després de la crisi del petroli del 1973 i no va dubtar a aliar-se amb grups no catòlics, com els evangelistes, per torpedinar la teologia de l’alliberament a Amèrica Llatina. La seva idea del cristianisme era molt enfora de la de l’església dels pobres de Joan XXIII i va combregar amb una altra no catòlica, Margaret Thatcher, en la seva missió de destruir la societat. I de passada, va generar la major crisi de fe de l’Església catòlica en segles.

Podríem pensar que Ratzinger, l’inquisidor, es va limitar a posar la cirereta del pastís: va apostar per una doctrina que feia una església més tancada en ella mateixa que mai, fetitxista dels símbols i del retorn de les misses en llatí que tant agraden a una part de les noves vocacions. Però Ratzinger ha estat molt més: és com assenyalava en un encertat article l’expert en temes vaticans Gorka Larrabeiti, un dels ideòlegs de les guerres culturals que tant agraden a l’extrema dreta. La seva doctrina ha estat i és aprofitada en la confecció dels discursos d’odi de personatges com Salvini, Meloni, Abascal o Orban, entre d’altres.

Evidentment, el llegat del papa Francesc, tot i les inèrcies de l’Església com a institució, és prou diferent, malgrat les seves contradiccions. La mala notícia és que la mort de Ratzinger serà aprofitada per tots aquests grupuscles ultracatòlics per convertir l’Església en una peça més del moviment reaccionari global. És una lluita de poder, perquè fins i tot dins una mateixa religió hi ha ideologies contraposades.

Els moviments interns i les recomposicions de les religions i els seus corrents tenen també impacte en la convivència democràtica i la cohesió social, fins i tot en els resultats electorals. Però d’això en parlarem al següent article.