Rellegir llibres és com anar al psicoanalista

Quan naixem, el nostre cervell ho fa amb les neurones que tindrem durant tota la vida, és a dir, uns vuitanta-sis bilions. Però, a diferència de la resta de cèl·lules del cos, que es renoven cada cert temps, les neurones no es reemplacen quan es moren. Els glòbuls vermells, per exemple, canvien cada quatre mesos, o ens creixen les ungles i els cabells; i això fa que, cada deu anys aproximadament, tinguem un cos nou. Les neurones, així i tot, han de romandre amb nosaltres durant tota la vida perquè les xarxes neuronals són les responsables de codificar tot el que hem viscut, hem après i hem sentit, amb l'objectiu que puguem mantenir una identitat cohesionada malgrat els canvis corporals que vivim al llarg del nostre cicle vital. Si també es renovessin, seríem una persona completament diferent.

Malgrat que la ciència em diu que el meu cos es troba ben bé enmig de la seva cinquena clonació mentre que el meu cervell roman fidel a l'original, de vegades tinc la sensació que la Leticia de fa uns anys és una persona ben diferent de la que soc ara. Ho percebo especialment quan rellegeixo un llibre. De vegades, aquella novel·la que va ser tan important en un moment determinat, ha deixat d'interpel·lar-me. O, ben al contrari, un llibre que no em va dir gaire res fa uns temps, ara es converteix en una peça fonamental del nou projecte en què treballo. La pensadora, crítica i escriptora nord-americana Vivian Gornik en va fer un llibre, d'això. A Comptes pendents, traduït per Martí Sales per a L'Altra Editorial, Gornik repassa, a través de nou assajos, nou textos que ha tornat a rellegir al llarg de la seva vida, i intenta comprendre com ha canviat al llarg dels anys en funció de les diferents interpretacions, reflexions i sensacions que li generen en aquestes diferents etapes vitals. Tal com descriu l'autora: "Sovint he tingut la sensació que rellegir un llibre que havia estat important per a mi en algun moment de la vida és com estirar-se al divan del psicoanalista. La història que em sabia de memòria durant anys de cop i volta és posada en qüestió".

Potser és aquest el motiu pel qual cada cop em costa més recomanar lectures. ¿Em puc refiar del criteri de la Leticia del passat? L'única solució a aquest dilema seria crear un multivers en què cada dimensió fos una fracció de la meva vida en què llegeixo i rellegeixo cada llibre i tots els llibres en un bucle sense fi de confirmacions, contradiccions i contraposició de perspectives. Però potser és més fàcil tornar a llegir la Vivian Gornik, perquè, fet i fet, sempre hi ha llibres que et deixen la impressió que mai envelliran malament.