Ni rèmol ni llenguado, lluç congelat
Si ens poséssim les ulleres de mirar bonic podríem dibuixar una analogia volgudament optimista sobre la negociació entre ERC i JxCat per salvar finalment la investidura de Pere Aragonès i formar un nou govern de Catalunya. Escriuríem que han necessitat dos mesos i mig per començar a sortir de l’atzucac perquè, com l’elaboració dels plats més saborosos, un bon govern ha de ser per força de preparació pausada i cocció lenta. Ho adornaríem explicant que per poder finalment llepar-nos els dits ens cal primer abusar de la virtut de la paciència. Perquè entre anar al mercat a comprar les millors menges, tornar a casa, preparar el brou, fer picada i sofregit i tot el que ve després, per força ens ha de marxar de les mans tot el matí. Però tota aquesta inversió de temps haurà valgut finalment la pena. La prova seran els rots de satisfacció –els comensals d’aquesta analogia són educats i eructen només metafòricament– que els convidats faran just després de deixar els coberts damunt del plat quan a la panereta no hi quedi ni una sola llesca per continuar sucant.
Aquesta analogia de pa sucat amb oli s’acabaria amb una conclusió explícita que evités al lector la feina d’haver de pensar per ell solet. Així que ho remataríem afegint que aquesta experiència gastronòmica casolana és una perfectíssima metàfora del que serà el nou govern de Catalunya, els detalls del qual coneixerem presumiblement la setmana vinent. Haurà trigat a constituir-se, sí; però els fonaments seran tan sòlids i el seu funcionament tan perfectíssim que pagarà la pena l’espera i la paciència. I seran tots feliços i menjaran anissos.
Llàstima que les ulleres de mirar bonic les tinguem tots entelades per les mascaretes i ens haguem de conformar veient les coses amb els ulls despullats i al natural. I sense ornaments tot això de la cuina lenta del govern no pot empassar-s’ho ni el groupie processista més benaventurat.
L’analogia correcta va per una altra drecera. Sabien que tenien gent a dinar però ni idea de quin plat preparar i cap ganes d’encendre els fogons. Tots dos havien promès suquet de peix als comensals, però es tiraven els plats pel cap perquè un volia posar-hi el llenguado de la negociació i l’altre apostava pel rèmol de la desobediència. Quan han baixat al mercat només quedava peix de morralla autonòmic, que fa bon caldo per al rossejat o la fideuà. Tots dos plats prou vistosos i d’atipar, però que als seus ulls no tenen cap glamur per ser servits als paladars sobiranistes més exigents.
Però s’ha fet l’hora de l’àpat i el més calent era a l’aigüera. S’han adreçat al lineal del congelat i hi han trobat medallons de lluç arrebossats. Per una vegada s’han parlat sincerament. "Tu saps fer el suquet de la desobediència?" "La veritat és que no!" "I tu, te’n surts amb la sarsuela de la negociació?" "Tampoc!"
I així serà que el dinar que finalment es posarà a taula és lluç fregit amb oli de gira-sol. I aquesta segona analogia val més no passar-la per la traductora. Ens el coneixem de sobres, aquest menú.
Josep Martí Blanch és periodista
