Renda bàsica: el perquè d’un pla pilot
La setmana passada la comissió d’economia del Parlament de Catalunya va aprovar una esmena dels socialistes per eliminar el pla pilot de la renda bàsica universal dels comptes pressupostaris. Paral·lelament, partits i governs de diferents colors assenyalen les virtuts de l’avaluació de polítiques públiques i de la importància d’entendre l’impacte que generen. Això és motiu d’alegria, ja que denota un canvi cultural, lent però constant, en la manera d’entendre les polítiques públiques. No obstant això, les entitats que ens dediquem a l’avaluació de polítiques públiques ens trobem molt sovint que no podem efectuar aquesta avaluació de l’impacte que ens demanen, ja que o bé no s’han recollit les dades necessàries o bé la política s’ha implementat de manera que és difícil aïllar-ne l’efecte.
En aquest context, el pla pilot de la renda bàsica universal (RBU) sobresurt com una excepció que val la pena analitzar. Des d’Ivàlua hem assessorat el disseny metodològic del pla, i creiem que, més enllà de la idoneïtat d’una renda bàsica universal –que és un tema a tractar en el pla filosòfico-polític i, per tant, escapa a l’objectiu de l’institut i d’aquest article– el pla pilot és un exemple a seguir de com s’ha pensat i dissenyat una política pública. Vegem-ho.
En primer lloc, tota política pública ha de respondre a una problemàtica real. El pla pilot respon a una problemàtica ben estudiada: l'eficàcia i eficiència limitada de les transferències de renda actuals a l'hora de treure les persones de la situació de pobresa. Segons dades de l’Idescat, les transferències de renda (excloent-ne les pensions) tan sols redueixen la taxa de risc de pobresa en 10 punts percentuals, i la situen en un 20% (dades del 2021). Aquestes dades inclouen, entre d’altres, l’impacte de la renda garantida de ciutadania (RGC), política de referència en la reducció de la pobresa, focalitzada en rendes baixes i parcialment condicionada al treball, i que costa uns 600 milions d’euros anuals. Part de la ineficàcia es deu a una cobertura relativament baixa provinent de requisits molt estrictes i un sistema burocràtic difícil de navegar, així com a la generació de trampes de pobresa.
En segon lloc, i un cop identificada la problemàtica, és necessari obrir la caixa d’eines: un ventall de polítiques públiques que potencialment poden solucionar la problemàtica. En aquest cas, el govern va apostar políticament per una renda de quantia més elevada (bàsica), no focalitzada (universal) i incondicional, unes característiques que ataquen l’arrel del problema de les polítiques de transferències actuals. Aquí la feina dels professionals de l’avaluació torna a entrar en escena. ¿Sabem ja quins efectes té aquest tipus de política? Si la resposta és afirmativa, no cal pilotar res; s’implementa la política i seguidament s’avalua. És quan la resposta és negativa que un pla pilot esdevé una eina interessant, ja que permet entendre l’impacte de la política i estalviar costos de desplegament.
En el cas que ens ocupa, hi ha molts efectes encara poc explorats sobre aquest tipus de rendes, i que el pla pilot aborda. Un d’ells és precisament la característica de bàsica (o suficient); malgrat l’abundància i diversitat d’experiments tipus RBU o quasi-RBU, pocs es poden considerar de quantia prou alta, i no cal dir que la quantia afecta el comportament –laboral, educatiu, etc.– de les persones que el reben. Un altre és la característica d’universal o quasiuniversal; és a dir, una renda no focalitzada en les rendes baixes. El premi Nobel d’economia Abhijit Banerjee destaca la poca evidència disponible sobre com reaccionen les persones de rendes mitjanes quan reben una renda incondicionada, i quins són els efectes agregats en àmbits com el mercat laboral, la salut o el consum quan tota una comunitat rep aquest tipus de renda.
Com a últim pas, és necessari establir un mètode prou robust que ens permeti aïllar l’efecte d’aquesta política i conèixer-ne l'impacte. En el cas del pla pilot, s’aposta per un doble experiment: un experiment aleatoritzat controlat a nivell de domicili i un experiment sintètic a nivell de municipi. El primer ha de permetre entendre els efectes individuals i a nivell de llar de rebre una renda bàsica, individual i incondicionada; el segon ha de permetre entendre els efectes agregats de rebre aquest tipus de renda dins d’una comunitat. En el seu conjunt, el disseny permet, independentment de l’aplicació eventual d’una RBU, informar per millorar el disseny de les polítiques de transferències de rendes actuals.
El pla pilot de la renda bàsica universal, doncs, ens mostra els ingredients necessaris per fer polítiques públiques de qualitat: identificació d’una problemàtica real que es vol abordar, tria d’una eina que teòricament ataca l’arrel del problema, pilotatge per entendre empíricament els seus efectes i disseny metodològic robust que permet la posterior avaluació d’impacte. En definitiva, és un exemple a seguir de com dissenyar polítiques públiques amb rigor i avaluables, i esperem que, independentment de la seva execució, ajudi a normalitzar l’ús de plans pilots dins de l’administració.
