Renovables, sí gràcies
No conec ningú que estigui en contra dels molins de vent i les plaques solars. Però alhora conec poquíssima gent que treballi activament perquè se n’instal·lin al seu poble. Ens hem instal·lat en el "sí però no". És a dir: hi ha la consciència general que no podem dependre del petroli, el gas i les nuclears, però ningú vol "embrutar" el seu territori amb parcs energètics verds. L’estima pel paisatge ha crescut i està passant per sobre de la lluita contra el canvi climàtic.
Però què és el paisatge? Com és que ara, per exemple, en determinats entorns urbans, ens agrada veure una antiga xemeneia de maons? El símbol de l’originària industrialització contaminadora s’ha convertit avui en un senyal d’identitat patrimonial integrat amb orgull als paisatges urbans. M’aventuro a dir que, d’aquí unes quantes dècades, els actuals molins de vent seran elements apreciats, punts de referència a conservar. Formaran part del nostre imaginari paisatgístic. Passarem del rebuig d’avui a la protecció del demà. El paisatge és un valor canviant i secularment humanitzat. Penseu, si no, en el mosaic de camps cultivats del Priorat o l’Empordà. Com deia Josep Pla, l’han fet els pagesos i els notaris. Els canvis se succeeixen. No fa tants anys, ens van colonitzar les antenes de mòbils, i no recordo que hi hagués gaire oposició. Tothom volia connectivitat.
Contra el lema Not in my back yard [No al meu pati del darrere], crec que hem de girar la truita i anar cap a la idea del paisatge agrovoltaic –hi ha iniciatives interessants, com la comunitat d'energia renovable d'Estamariu, impulsada pel propietari de Fluidra–, del small is beatiful també en l’energia verda. Un molí de vent municipal a cada poble on hi hagi vent, un petit parc fotovoltaic d’iniciativa ciutadana a cada municipi aprofitant espais reconvertibles, des d’antigues pedreres o abocadors fins a polígons industrials. En el cas de les plaques solars, també teulades, esclar. Una acció col·lectiva així, promoguda per l’administració, a més de ser exemplificant suposaria un gran impuls i trencaria el tabú estètic que encara preval.
Només cal viatjar als Països Baixos per veure que la convivència harmònica amb l’energia eòlica és possible: allà ja tenien la tradició històrica dels molins de vent, potser per això els ha estat més fàcil. N’han instal·lat milers a la terra i al mar. En l’eòlica marina, a més dels Països Baixos, s’hi estan abocant Dinamarca i Suècia, però també tenen plans ambiciosos França (davant la Bretanya) i el Regne Unit, inclosa Escòcia. No podem renunciar als grans parcs eòlics i fotovoltaics. L'emergència és gran.
A Catalunya estem a la cua. El 2023 la producció d’energia eòlica només va suposar el 8%, i la fotovoltaica, l’1,3%. Ni tan sols s’ha aprovat el Pla Territorial de les Renovables, el dit PLATER. Els polítics no s’atreveixen a anar contra corrent. Però la situació és greu. Les velles centrals nuclears –el 2023 les dues d’Ascó i la de Vandellòs van proporcionar-nos el 58,5% de l’energia perquè la sequera va reduir molt l’aportació hidràulica– tenen data de caducitat: han de tancar entre el 2030 i el 2035. Dissenyades per funcionar durant 40 anys, ja estan al límit (Ascó I és del 1984).
Molts encara deveu recordar –i devíeu participar-hi– el moviment del "nuclears, no gràcies" de principis dels 80. Eren els temps, també, del "en català, sisplau". Érem educats i optimistes. Ara hauríem de fer una transició mental ràpida cap al "renovables, sí, sisplau". També a casa meva. No només ha de ser la nostra contribució catalana a la lluita global contra la crisi climàtica, sinó que ho hem de fer alhora per interès propi: o això o seguir contaminant i, a més, tenir una enorme dependència energètica exterior, previsiblement de l’eòlica dels Monegres aragonesos, transportada via línies de molt alta tensió (MAT) que encara ens interferirien més el paisatge. L’objectiu europeu és que cada país el 2030 produeixi un 42,5% sobre el total d’energia (no només elèctrica) en renovables. Espanya va molt bé (50,3% l’any passat sumant vent, sol i aigua en energia elèctrica). Catalunya va molt malament (13,6% l’any passat en el mateix concepte). O sigui, renovables sí. A tots els pobles. I ràpid.
