Rentadores

Aquests darrers dies s’ha parlat de rentadores. L’escriptora Sílvia Soler, que acaba de treure novel·la, parlava en una entrevista de les diferències entre homes que escriuen i dones que fan el mateix, i afirmava molt encertadament que les dones, a més de la proverbial cambra pròpia i el temps per dedicar-se a les cabòries literàries, també han de posar rentadores i molt sovint atendre la família, mentre que els homes que escriuen sovint es despengen d’aquesta mena d’activitats. A mi no em sembla una gran sorpresa, això; si a la societat hi ha desigualtat en la distribució de càrregues domèstiques, també n’hi ha a casa dels escriptors, per bé que ja som al segle XXI i les coses haurien de funcionar, a casa de tots, d’una altra manera. 

Hi ha obres literàries que s’entenen millor si partim de la base que els senyors que les escrivien no havien d’atendre ni els fills ni la roba ni la pols que s’acumula damunt dels mobles. Josep Pla no devia posar rentadores, com tampoc Virginia Woolf, que sabem –ho explica ella mateixa– que no deixava de barallar-se amb les criades. Des del comte de Tolstoi al marquès de Vargas Llosa hi ha obres literàries que s’entenen millor si pensem que els seus artífexs mai han hagut de fer res més que escriure, llegir, documentar-se i viatjar al servei dels seus llibres. Posats a dir-ho tot, hauríem també de considerar les desigualtats que implica escriure en una llengua minoritzada, contínuament perseguida, sense normalitat ni gairebé lectors, i com això afecta a la qualitat i la quantitat de literatura que es pot arribar a produir. Però això no explica el talent, ni el geni. Sílvia Soler sembla que pot viure d’escriure, però altres escriptores que ho fan igual –o millor–, a més de fer llibres han de fer classes o traduir, o portar una consulta veterinària, i sí, posar rentadores, perquè viuen soles o amb un dropo.

La mecanització de la vida quotidiana, amb la proliferació d’aparells com la rentadora, l’aspiradora, l’eixugadora, la trituradora, el robot de cuina, el microones, l’estufa elèctrica, etc., ha permès alliberar molt temps quotidià, que d’altra manera s’havia de dedicar a les petites servituds casolanes. Per primera vegada a la història de la humanitat, l’individu mitjà té hores per a si mateix al marge de les de feina i de descans, o en tindria si, un cop alliberat gràcies a la tècnica, no hagués quedat entrampat per un altre aparell: el telèfon mòbil. En aquest país, la mitjana de temps que ens passem mirant la pantalleta de butxaca és de gairebé quatre hores al dia… Quantes meravelles es podrien escriure, pensar, llegir, en aquest temps, si deixéssim d’estar enganxats a una forma de comunicació poc o molt estèril i finalment addictiva? La temptació de donar la culpa la mòbil del poc cas que ens faci la crítica (o el públic) pot ser temptadora, també, en aquest ram. Podríem deixar-nos de mirar el melic (o la pantalleta) i demanar-nos quines meravelles (o no) escriuen els altres, els que sí que criden l’atenció dels crítics.