Perquè una llengua pugui assolir –o mantenir– una situació de normalitat amb relació a les funcions que, com a llengua pròpia, li corresponen dins la comunitat corresponent, cal que els qui hi viuen en participin. No n'hi ha prou de tolerar-la –i als seus parlants– si la condició és que no t'afecti gens. Amb relació a les llengües presents en una societat, tot el que les afecta incideix, amb intensitats diferents, sobre tothom. Així, en el nostre cas la normalització del català s'assolirà quan cadascun dels ciutadans assumeixi el compromís que li correspon. I tothom n'hi té. Ningú no se'n pot rentar les mans, pensant que no és cosa seva.
És bo recordar-ho, perquè n'hi ha que interpreten que una ordenació bilingüe de la societat significa que amb l'ús (passiu i actiu) de només una de les dues llengües n'hi ha prou. I no és això. De la mateixa manera que els qui tenen preferència per l'ús del català quotidianament entren en contacte amb el castellà i hi han de funcionar (passivament o activament), els qui fan preferència pel castellà també han d'estar exposats a l'ús del català.
En societats en què es pretén fer conviure més d'una llengua, no es pot abandonar l'evolució dels usos a les inèrcies. Això condueix a la generalització d'una d'elles i a la residualització i desaparició de l'altra. Sobretot quan una arrossega el llast de la minorització. En aquests casos, la planificació s'ha de fonamentar en la gestió de les funcions que han de tenir les diverses llengües (que poden ser més de dues, tot i que no comparteixin oficialitat). Entre els principis que es consideren bàsics hi ha el de la distribució de funcions entre les llengües (sense que s'hagin de duplicar totes) i el de la priorització de la llengua pròpia de territori, en el sentit que el que no calgui fer en una altra llengua només s'ha de fer en la pròpia.
Fins ara, a selectivitat, els qüestionaris (llevat dels de les matèries lingüístiques) estaven redactats en català. Hi havia una versió en castellà per als alumnes que estaven exempts de l'avaluació de català. Per tant, tots els que s'havien de limitar a la versió en català eren alumnes que havien cursat, com a mínim, l'assignatura de català durant tota (o gairebé tota) la seva etapa educativa. Fins i tot en aquests casos, els responsables d'aula, si ningú tenia un dubte sobre el significat de cap expressió, els en donaven l'equivalència en castellà (per exemple, si es donava el cas que qualcú no sabia el significat d'abscissa el professor li aclaria que, en castellà, era abscisa). Alhora, els alumnes podien usar, per a respondre, qualsevol de les dues llengües. No hi ha dubte, per tant, que el cas dels qüestionaris de selectivitat és un dels exemples més evidents de la manca de necessitat d'usar-hi, com a norma, cap altra llengua que no sigui el català. És cert que, per les raons que sigui, a pesar d'haver estudiar en les dues llengües i de saber-hi escriure, hi pot haver alumnes que se senten més còmodes contestant en una d'elles; per això hi ha l'opció de contestar en qualsevol. Res no justifica, però, la idea que aquests alumnes tenen dificultats d'entendre els enunciats en català. La planificació lingüística ha de fer compatibles els drets individuals, la defensa de situacions d'indefensió o de desavantatge amb els objectius generals: en aquest cas afavorir la normalització de la llengua pròpia de les Illes Balears.
Qualsevol qüestionament d'aquest model –després de més de vint anys d'aplicació– amb la intenció d'empitjorar la situació del català s'hauria de rebutjar pels màxims responsables de les proves, cosa que es pot fer amb arguments lògics i sòlids. Però sembla que no ha estat així. Tant el conseller d'Educació i Universitat com el rector de la UIB han provat d'espolsar la responsabilitat cap a l'altre, però s'han avingut a introduir obstacles i a generar tensió innecessàriament. Hauríem de poder esperar de dos dels màxims responsables de l'educació de les Illes Balears que es posicionassin a favor d'un model contrastat, en lloc de doblegar-se –encara que només sigui un poc– davant els qui es recolzen en la demagògia pseudoigualitària.
Hi ha, però, un caire positiu en aquesta història. Els alumnes han demostrat més sentit comú del que molts devien esperar. Tot i que desconec el nombre dels que varen demanar qüestionaris en castellà, sé que han estat pocs els qui han divergit del funcionament dels altres anys. Això demostra que, ja sigui de manera explícita o implícita, aquests joves –al marge de les particulars preferències lingüístiques– tenen més clar què implica la gestió del plurilingüisme que alguns dels qui en tenen les competències.