Repassar la vida en calçotets
Una de les estrenes que ha culminat la llarga col·lecció de documentals sobre famosos que hem vist aquest 2023 és la sèrie sobre Robbie Williams. Quatre episodis on el cantant, a punt de fer cinquanta anys, repassa tota la seva trajectòria i explica la part més íntima i emocional d’algunes de les seves etapes més crítiques. Fracassos, addiccions, descontrol, conflictes amb els fans o amb els mitjans, mala gestió de la fama... Una vegada més, ens trobem davant d’un producte per netejar la imatge utilitzant el gènere documental com a excusa per a l’autopromoció.
Robbie Williams vol apropiar-se del seu relat. I en un moment que ell considera òptim, d’estabilitat i plenitud vital, obre les portes de casa seva a Netflix per explicar la seva història.
I am Robbie Williams entra en la categoria d’autodocumental. Seria l’equivalent televisiu a una biografia autoritzada. Alguns aspectes del format l’acosten al publireportatge. Només començar, la càmera segueix Williams passejant per casa seva. Una excusa que permet veure l’opulència i privilegi amb què viu: una mansió majestuosa decorada amb tots els luxes, una família aparentment idíl·lica i tradicional, un gran jardí amb piscina i una vida tranquil·la. Penetrar en la intimitat de la llar anuncia aquest presumpte acte de transparència. D’altra banda, la col·locació de la càmera, la manera d’entrevistar el cantant i el mètode utilitzat per repassar la seva vida són audaços. És obvi que el director, Joe Pearlman, bregat en documentals sobre celebritats, té ganes d’oferir a l’espectador una lectura més sibil·lina del personatge, anar més enllà de les paraules del cantant. La posada en escena és insòlita. La llarga entrevista es desenvolupa amb Williams en calçotets i samarreta d’imperi ajagut sobre el llit, enredat entre els llençols. Potser no és la posada en escena més favorable per vendre una imatge d’una certa fortalesa i maduresa. A través del seu ordinador portàtil, polsós i amb la pantalla plena de ditades, el protagonista fa un exercici catàrtic veient imatges d’arxiu i filmacions domèstiques. Les va comentant, recordant instants, explicant com es trobava o què li succeïa en cada moment. A vegades adopta una actitud un pèl victimista i en altres ocasions admet els seus errors. El mateix cantant reconeix la incomoditat i la dificultat de tornar a veure determinades imatges. Mentrestant, la càmera va observant aquest neguit. Se’ns mostren plans detall del cos de Williams, com es pessiga els braços i les cames quan parla de moments foscos o situacions compromeses, com si fossin una reacció per compensar una certa ansietat. També se’ns ensenyen la multitud de tatuatges que li cobreixen la pell, gairebé com marques d’aquests daltabaixos i de la seva trajectòria. En les puntuals trobades familiars, la seva conducta és un pèl apesarada.
La sensació que acaba transmetent el documental a l’espectador és una mica contradictòria. Perquè malgrat el missatge forçat de recuperació de l’equilibri vital i emocional, és inevitable percebre una fragilitat enorme en el protagonista.
