Les repeticions electorals les carrega el diable

M’escruixeix sentir a parlar d’una repetició electoral per al Parlament de Catalunya i d’una altra per a les Corts Generals. Em sembla suïcida. Fa dotze anys no hi havia precedents d’avançaments significatius ni de repeticions electorals. Ara, per a les Corts Generals, hi ha hagut dues repeticions electorals i uns quants avançaments. Per al Parlament de Catalunya tenim una colla d’avançaments electorals. En línies generals, podem afirmar que la multiplicació d’eleccions afavoreix que emergeixin nous partits o forces polítiques perquè abarateix el cost d’intentar l’èxit. Així hem vist com Podem, Ciutadans i Vox han pogut entrar al Congrés dels Diputats amb grups grans partint del no-res. El mateix ha passat al Parlament de Catalunya, però amb menys radicalitat. Si afavoreix l’entrada de nous protagonistes, també afavoreix l’encongiment o la desaparició ràpida d’altres protagonistes, o dels mateixos al cap de poques eleccions. Podem va entrar amb gran força –69 diputats– l’any 2015 i ja s’ha reduït a 4. Ciutadans va entrar amb 40 diputats el mateix 2015, l’abril del 2019 va assolir-ne 57, el novembre del mateix any quedava reduït a 10, i ara a 0. Al Parlament, Ciutadans també ha passat de 9 a 36 el 2017, a 6 el 2021, i ara a 0. Aliança Catalana acaba de treure’n 2, i una repetició electoral li podria donar un èxit que trasbalsaria tots els càlculs de la resta de partits. Els polítics especulen què poden obtenir avançant o repetint eleccions, i no se n’adonen prou que els votants poden ser més llestos i especular encara més i millor, i sovint en contra dels que han somiat amb grans resultats.

Recordem breument que el desembre del 2015, al Congrés, el PP va ensorrar-se i va perdre un terç dels seus diputats i va deixar la porta oberta a uns Ciutadans forts. El PSOE va caure fins a 90 en profit de Podem (69). Hauria estat més fàcil fer una majoria com l’actual, però el cordó sanitari contra els antics de CiU (Democràcia i Llibertat) i contra ERC va portar el PSOE a preferir la repetició electoral, que va permetre una recuperació del PP, pèrdues del PSOE i un nou bloqueig que es va resoldre a favor del PP gràcies a l’abstenció del PSOE –la que va portar a la dimissió de Pedro Sánchez de la secretaria general–. Recordem que el juny del 2018 es va poder formar una majoria alternativa gràcies a la disponibilitat d’un retornat Pedro Sánchez a acceptar els vots de totes les minories nacionals. Però el febrer del 2019 el mateix Pedro Sánchez va aprofitar l’excusa de la negativa d’ERC a donar suport a uns molt bons pressupostos per convocar eleccions i treure’s de sobre Podem i ERC. La negativa d’ERC, que podia lluir una enorme influència política quan els seus dirigents eren a la presó i estaven sent jutjada al Tribunal Suprem, li podia haver sortit molt cara. De fet, el resultat va ser que Ciutadans i el PSOE podien formar govern sols. Ho havien intentat l’hivern del 2016, sense èxit. Semblava que havia arribat el moment de la coalició PSOE-Ciutadans, que hauria estat catastròfica per a Catalunya. No es va produir el desastre per la ceguera i l’ambició d’Albert Rivera, que va preferir forçar noves eleccions per superar el PP i es va quedar només amb 10 escons. Sánchez va haver de recular, fer govern amb Podem i buscar el suport puntual de les minories nacionals. Sánchez se n’ha sortit pels pèls, amb l’avançament electoral del juliol del 2023, però si en força un altre el més probable és que hi surti perdent.

A Catalunya, l’avançament electoral d’Artur Mas el novembre del 2012 per aspirar a una majoria absoluta va acabar amb la pèrdua de 12 escons, que van passar a ERC, just el contrari del que pretenia. El darrer avançament electoral, decidit pel president Pere Aragonès, ha estat catastròfic i l’ha forçat a fer un pas enrere en la seva carrera política.

A cada convocatòria electoral la disponibilitat dels electors a expressar la seva opinió sol desbordar completament les expectatives dels que estan manant o tenen posicions decisives, encara que sigui des de fora de la majoria de govern. La ciutadania va a la seva i expressa la seva sobirania retirant la confiança als qui la demanen i en creuen ser creditors i donant-la a noves forces o a forces emergents, que potser no estan prou preparades però expressen millor els seus desitjos. Recordem l’aparició d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona el maig del 2015, que va guanyar per la mínima partint de zero i va aconseguir esdevenir alcaldessa.

Les repeticions i els avançaments electorals els carrega el diable, com se sol dir parlant dels referèndums. La ciutadania s’enfada quan els polítics no estan disposats a jugar amb les cartes que han rebut, com si no fossin prou bones o com si els polítics els culpabilitzessin de no haver votat prou bé. Em meravella que polítics ben formats no se n’adonin i vagin ensopegant amb la mateixa pedra.