La represa

Prenc la commemoració dels 50 anys de la fundació del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions) per afegir-me a la defensa radical de la responsabilitat que torna a tenir la societat civil per fer avançar la nostra nació, els Països Catalans, cap a la seva plena dignitat, llibertat i reconeixement internacional. I no com a un replegament, sinó com a un nou avenç. Sovint al costat, però ara necessàriament per damunt, de la política institucional. 

El CIEMEN, creat per l’estimat Aureli Argemí –que ens va deixar fa poc als 88 anys–, exemplifica no tan sols l’extrema audàcia d’una lluita feta en un marc d’enormes adversitats, sinó que hauria de ser el patró a seguir en el combat a favor dels drets col·lectius dels pobles i dels drets lingüístics. Són el seu objectiu fundacional. Uns drets que també tenim com a nació minoritzada, en uns moments de desconcert, sí, però alhora d’urgent i obligada represa.

És cert, com va dir David Minoves –actual president del CIEMEN–, que vivim uns temps de desconfiança i por. I també és veritat, ens deia, que la situació actual de l’independentisme és conseqüència del fet que “no hagi sabut posar en valor el colossal esforç col·lectiu de la societat catalana des de les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret a Decidir del 2006 fins al referèndum del 2017, i no hagi fet encara una diagnosi compartida del que hem viscut els darrers deu anys”. 

Tanmateix, a més, ara entrem en un període en què els actuals governs de les institucions polítiques intentaran esborrar la memòria de l’experiència d’èxit d’aquells anys. Un èxit que tampoc no s’entendria si el circumscrivíem als darrers deu o vint anys, i no als cinquanta anys, als noranta i molt més enrere. La nostra lluita ve de molt lluny, i no hem de permetre que la manipulació de la memòria –com acaba de fer la primera autoritat del país limitant el reconeixement a X del gran patriota Armand de Fluvià a un marc de significació espanyola– ens deixi desemparats.

Al combat per la dignitat nacional de tots els catalans li calen tres punts de partida. Un, mantenir la mirada llarga per recordar que venim de temps encara més adversos. Dos, reconèixer el valor d’allò que es va aconseguir en el punt més avançat que mai s’havia obtingut, que és el suport democràtic assolit l'1-O. I tres, que sigui la societat civil la que torni a recuperar la iniciativa que darrerament havia cedit a una acció institucional que, sense la pressió popular, s’enfanga en vanes lluites partidistes.

Els objectius segueixen sent els mateixos. L’autocentrament, per assumir que som el subjecte polític en construcció. La dignitat nacional, això és, la voluntat de ser un poble emancipat, just i pròsper. La capacitat de vincular l’objectiu de l’autodeterminació a una promesa de benestar equitatiu. I poder assolir un horitzó de radicalitat democràtica i de participació amb veu pròpia en el diàleg internacional, com també ha estat sempre la vocació del CIEMEN.

L’actual política institucional, de temptació autoritària per a uns, de sotsobre interna per als altres, no pot estovar el combat independentista. La voluntat d’emancipació nacional no pot estar regida per suposats estats d’ànim volàtils. I la recuperació de la pressió popular s’ha manifestat al carrer, sí, ho hem tornat a mostrar aquest Onze de Setembre, però s’ha de construir sobre bases sòlides. No es pot posar el carro davant dels bous. El carrer no pot ser una mera expansió emocional sinó l’expressió sòlida de la confiança en un projecte creïble de futur.

Tot això només és possible si es torna a l’acció decidida i quotidiana. Cal recuperar la paraula que durant més d’una dècada ens feia protagonistes de la nostra acció col·lectiva, i no com ara, abduïts com estem per la retòrica de l’adversari. Cal tornar a l’acció de guerrilla que ens doni petites victòries davant l’exèrcit regular de la propaganda enemiga. Cal vetllar el no ferir les fronteres emocionals que fan créixer els obstacles interiors. Cal esperonar tot allò que reforci el vincle, la pertinença, com sempre ha fet la cultura popular i la seva forta base organitzativa. I ens cal conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i a l’adversari, sense autoenganys condescendents ni demonitzacions complaents.

I sí: cal reconstruir el somni que, com havia dit l’enyorada Muriel Casals, ens havia definit. Perquè, com per a la protagonista de la darrera novel·la d’Antoni Vives, La vida de la Shilpi, “El somni alimentava l’esperança. I l’esperança esquerdava la resignació”, una resignació “amagada sota capes de segles de conformació submisa”.