EscriptorFent comptes, a les Balears tocaria afusellar d’entrada no menys de 230.000 persones, com a part alíquota dels 26 milions de ciutadans que, segons el general a la reserva Francisco Beca, seria necessari passar per les armes perquè Espanya començàs a anar bé (ell en diu “fills de puta”, però deu ser perquè és molt de la broma). Se sobreentén que entre aquests indesitjables hi hauria tot l’actual Govern balear, així com els governants de tots els consells insulars –excepte el d’Eivissa– i de l’Ajuntament de Palma. També hi seríem, no siguem modestos, els que llegiu aquest diari i els que el feim.
Tret que això arribi a passar, el Govern de Francina Armengol té al davant el seu repte més gran, d’una magnitud vertaderament impressionant, i és la resposta a la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia. Sense descuidar la vessant sanitària, per descomptat, però amb la perspectiva que aquesta entri en una nova fase a mesura que es vagi desenvolupant la campanya de vacunació. Però pel que fa a la derivada econòmica ja la coneixem tots: el sotrac és una nova crisi mundial que ha arribat quan encara no s’havien acabat els efectes de la de 2008. En el cas de Balears, el resultat és el desballestament d’una economia basada gairebé per complet en el sector serveis, altrament dit turisme. Que hi ha hagut, i hi ha, una excessiva dependència del sector turístic és un fet que reconeixen fins i tot alguns dels principals hotelers, i això ja és un començament. El famós debat sobre el model econòmic, que venia d’enrere, ha anat evolucionant en els nou mesos que duim de pandèmia i es comencen a veure punts de possible consens entre les diferents posicions. Per a l’esquerra, el model dels darrers quaranta anys ha estat un mal model que ha donat precarització i desigualtat. Per a la dreta i per als empresaris del sector, ha estat un model excel·lent que ha tret les Balears de la pobresa i l’endarreriment. Però en una cosa sembla haver-hi un principi d’acord: dolent o bo, el model s’ha esgotat i s’ha d’obrir una nova etapa, que necessàriament ha de començar pel que ja coneixem com a reactivació econòmica.
El govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias acaba d’aprovar per fi els seus pressupostos, i això obliga el Govern de les Balears a lluitar durament per corregir les magres previsions –a la cua en ajuts i en inversions– que una vegada més té Madrid per a les Balears. Aquesta és la comunitat més damnificada econòmicament per la crisi del coronavirus, de manera que atendre l’emergència en què es troba ha de ser una prioritat. No es tracta de demanar res que no ens correspongui, després de dècades d’un dèficit fiscal consolidat i clamorós. Per fer força davant Madrid –i davant Brussel·les, perquè lligats als pressupostos generals de l’Estat hi ha els fons europeus per a la reactivació: parlant clar, allò que ens pertoca dels 140.000 milions assignats a Espanya– serà necessari que vagin a l’una polítics i agents socials. El Pacte per a la Reactivació Econòmica, amb les seves diverses comissions temàtiques, és una bona manera d’encarrilar aquest consens. I és una llàstima, però no és cap sorpresa, que el PP hagi decidit no ser-hi. “A cada ple del Parlament hi ha diputats del PP que fan de palmeros de Vox”: això no ho deim nosaltres sinó la portaveu de Ciutadans, Patricia Guasp, que deu saber de què parla. PP i Vox esperen només una cosa de la crisi: que faci caure tots dos governs, el d’Espanya i el de Balears. Les conseqüències que tengui damunt les persones? Com més dures, millor, perquè així es giraran més contra Sánchez i contra Armengol. Així les gasten, els que consideren el general Beca com “la nostra gent”. El repte, certament, és enorme.