#RepteMantinc2022

Tenc bones i males notícies. Per quines començam? Per les dolentes? D’acord.

Idò res, que en aquests moments hi ha un 32% de parlants habituals de català arreu dels territoris de parla catalana. Fa només 20 anys, la xifra era del 50%, cosa que il·lustra perfectament la magnitud de la reculada i, sobretot, l’alarmant velocitat del procés.

Es considera que per sota del 30% de parlants habituals una llengua entra en un procés difícil de revertir, per la lògica acceleració de tots els mecanismes que juguen a la contra: falta d’utilitat, desaparició a determinats àmbits, pèrdua de prestigi, subordinació, creixent inseguretat dels parlants, invisibilització social, estigmatització... En el cas del català, es calcula que podríem arribar a aquest punt al voltant del 2040.

Al llarg del segle XX i principi del XXI la xifra de parlants habituals ha anat minvant a tot el domini lingüístic, llevat d’un període d’estabilització entorn del 50%, que va coincidir amb l’arribada de la democràcia, la generalització de l’ensenyament de i en català i l’aparició dels primers mitjans de comunicació en català a gran escala. A partir dels 90, però, les successives onades migratòries i el profund canvi de paradigma del consum comunicatiu –especialment entre el jovent– tornen a llastar l’ús del català i el fan recular molt per davall del 40%.

La situació de bilingüisme social, a més, fa minvar el nombre de persones que tenen el català com a llengua inicial i a poc a poc es va generant el perillós context actual: menys del 25% de la població comença una conversa en català amb un desconegut.

No fa gaire Carme Junyent ens recordava que “la mort d’una llengua no és un fenomen sobtat; és un procés que pot arribar a durar segles, però que inexorablement arriba a un punt de no retorn: quan s’interromp la transmissió intergeneracional”.

L’alarmant acostament del català a aquest punt crític remet a un altre dramàtic punt de no retorn, en aquest cas el relacionat amb el canvi climàtic, definit com el “llindar crític en què el clima canvia d’un estat estable a un altre estat estable, de manera que ja no és possible retornar a l’estat inicial”. D’aquí que sovint es parli d’”emergència lingüística” en caracteritzar el moment actual, per analogia amb l’altra emergència letal que ens amenaça: la climàtica.

Alarmismes a banda, és evident que la recuperació i manteniment de l’ús social del català és, en aquests moments, un dels majors reptes de la seva història. I, precisament, totes les dades indiquen que el problema no deriva dels índexs de coneixement de la llengua –encara prou saludables–, sinó de la significativa caiguda del seu ús, especialment entre la població més jove i en contextos relacionats amb les noves plataformes de consum comunicatiu. I, siguem clars, aquest retraïment generalitzat s’explica, sobretot, per un hàbit aparentment innocu, però en realitat altament nociu per a la vitalitat de la llengua: la confluència lingüística en castellà.

La norma social no escrita –però, pel que es veu, gravada a foc a l’ADN dels catalanoparlants– estableix que el patró de comportament no marcat –o sigui, el normal– sigui canviar al castellà en determinats contextos encara que no hi hagi cap raó que ho justifiqui: amb amics no catalanoparlants que ens entenen perfectament, amb alumnes escolaritzats en català, en entrar en una botiga, davant un determinat aspecte físic, en agafar un micro, per WhastApp... 

Evidentment, aquest comportament lingüístic, en esdevenir general, provoca una greu ocultació de la llengua pròpia amb efectes socials devastadors: paisatge lingüístic diluït, nouvinguts sense possibilitat d’integració, infants i joves mancats de referents lingüístics, relleu generacional compromès...

Però, a veure, no havíem quedat que hi havia bones notícies? Idoi sí, n’hi ha i moltes: el projecte Aina.cat, la nova delegació de Palma de l’OCB, les bones iniciatives de dinamització que arriben des de Manacor... I, especialment aquests dies, els carrers plens de llibres i roses, i el Correllengua fent arribar novament la flama de la llengua de cap a cap.

I és precisament en aquest caliuet de Sant Jordi que neix la iniciativa del col·lectiu 'Mantinc el català', que ens proposa el repte de mantenir l'ús del català durant 21 dies a partir del 23 d’abril, ja que –segons els experts en aquestes coses– és just el temps que es necessita per consolidar un nou hàbit. En aquest cas, no canviar de llengua innecessàriament.

La pregunta que ens llancen és molt clara: “Per què canvies de llengua si l’interlocutor t’entén?”. I el lema, ben eloqüent: "Mantenc el català sempre, a tot arreu i amb tothom!”. Un canvi d’hàbit senzill, però que té la força de capgirar-ho tot. 

I ara, la millor part: només depèn de tu. Veus com sí que hi havia bones notícies?

Nanda Ramon és professora