Rèquiem televisiu per Sánchez Dragó
El Dilluns de Pasqua s’anunciava la mort de l’escriptor Fernando Sánchez Dragó a la televisió i els tertulians que habitualment fan la jornada matinal valoraven la figura del personatge. “Un agitador cultural”, “un polemista”, “un provocador” i fins i tot “un tresor nacional” eren alguns dels comentaris més repetits. A Hablando claro de La 1, Rosa Villacastín el justificava: “Le podía su afán de provocador” i “era muy presumido de sus vicios”. Al telèfon, un amic del difunt, Fernando Savater, destacava en canvi que havia sigut un home “atractivo sexualmente hasta el último momento”. Les ombres del protagonista inesperat també van sortir més discretament. El guionista Paco Tomás admetia: “En el final de sus días me resultó bastante antipático”. I va recordar l'episodi en què l’escriptor es va vantar d’haver tingut sexe amb nenes menors d’edat però la presentadora va evitar que hi aprofundís. No feia gaires dies, Sánchez Dragó havia intervingut telefònicament a Antena 3, amb Susanna Griso, per comentar l’adquisició del nadó per part d’Ana Obregón. A Espejo público van recuperar l’instant. L’escriptor defensava amb orgull el seu paper de pare octogenari. El seu fill més gran en tenia seixanta-tres i el més petit només deu.
Fernando Sánchez Dragó, més enllà del seu rol d’escriptor, era un personatge televisiu encallat en el passat que utilitzava les seves teories sexuals per atribuir-se certa modernitat. L’egolatria, la prepotència i una masculinitat naftalínica era el que li van garantir sempre l’autoritat, i es va perpetuar en el mitjà sota l’empara de la seva vasta cultura. Al final, però, va degenerar en un ésser verborreic, pagat d’ell mateix, que necessitava promocionar el seu vigor testosterònic per compensar el deteriorament inevitable de l’edat. Al llarg de la seva vida va presentar múltiples programes de debat i entrevistes on homes de la seva mateixa generació, ego i vanitat es felicitaven els uns als altres per les seves teories i coneixements. El moment més esperpèntic es va produir el 1989 a El mundo por montera per debatre sobre la fi del món. Sánchez Dragó va perdre el control de la tertúlia quan el dramaturg i polifacètic Fernando Arrabal, absolutament begut, va aixecar-se de la cadira i va encetar un soliloqui delirant mentre caminava de tort pel plató. Dècades més tard, en el programa cultural Alaska y Segura, es va promoure el retrobament dels dos protagonistes. Sánchez Dragó va admetre que mai s’ho havia passat tan bé i va explicar com Arrabal, després d’haver consumit una copa de chinchón, va acabar desmaiat a terra, amb els ulls en blanc i hospitalitzat. El dramaturg confirmava que aquell circ va culminar amb ell al quiròfan.
Sánchez Dragó pertany a la televisió més masclista i pedant. Una generació que va utilitzar el mitjà no com a servei públic sinó en benefici propi. Van fer girar la intel·lectualitat i la literatura al voltant de la seva pròpia figura, per erigir-se en cèlebres savis fanfarrons, en comptes d’acostar la cultura a l’audiència.
