Professor i escriptorEl descobriment col·lectiu de la nostra vulnerabilitat ens farà reforçar les xarxes de suport mutu. El món de després del coronavirus serà un món de fraternitat. L’obsessió pel guany i per la competitivitat cedirà davant la revalorització del que és de tots i del que ha de garantir el benestar de tots. I n’extraurem lliçons que aplicarem a la nostra relació amb el planeta. Tot això podria succeir. I també podria, naturalment, no succeir.
Ni el dolor ni la por no ens fan millors. Més aviat al contrari, i podríem omplir molts prestatges amb la literatura que explica com en les situacions de més precarietat la pulsió de l'egoisme guanya la partida a la solidaritat. Què en sortirà, d’aquesta sacsejada? El xoc, segons la formulació ja clàssica de Naomi Klein, és aprofitat pels que volen imposar les formes més desvergonyides de la dominació. Si miram cap a l’est, veiem com el món indesxifrable del big data i de la intel·ligència artificial deixa enrere la distopia d'Orwell. El Gran Germà sap quina és la teva música preferida, sap si mires pàgines web que critiquen el govern i sap si tens febre. Et controla amb minuciositat. Si miram cap al centre de la península Ibèrica, ens fregarem els ulls amb incredulitat davant l'escena grotesca d'un militar que comença una roda de premsa dient, després d'un nou dia de rècord de morts, "Sin novedad en el frente". Agefeix, encara, que tots som soldats, com si aquí es tractàs d'empunyar armes i no de lluitar a favor de la vida. I hi ha més senyals dolents. Hi ha aquesta ànima d’inquisidor o d’agent de l’Stasi que sembla destapar-se en molta gent. I els policies que aprofiten la situació per treure la pitjor versió del que és la policia. I la gent que celebra que un futbolista doni un milió d’euros, com si el problema no fos que a un futbolista li sobri un milió d’euros per fer caritat. Tot plegat, un quadre lúgubre per al món de després del coronavirus.
L’esperança, com sempre, arriba discreta i en brots fràgils. Els aplaudiments a metges i infermers són una explosió sentimental però són un signe en la bona direcció. Agraïm l’esforç dels que treballen, amb evident exposició al contagi, pel bé comú: en això hi ha la llavor de moltes coses. També hi ha les xarxes de suport mutu que es creen a barris i pobles per no deixar ningú enrere. Les iniciatives per mantenir vives la música i la literatura pels corredors d’internet. I la gent que ens recorda que ara baixen els índexs de contaminació o que es poden tornar a veure dofins en un port de la Mediterrània: això no és una frivolitat, ni una manca de sensibiliat pels que pateixen, sinó un recordatori del desastre que suposen les nostres petjades sobre la Terra. Potser sí que hi ha motius per pensar que de la crisi del coronavirus en podríem treure forces per canviar el rumb d’aquest món de la desigualtat obscena, del desatre climàtic i dels atacs feixistes a un camp de refugiats. Però ens hi hem de posar. Més que mai.
Resulta curiós que fa pocs mesos es començàs a fer servir tan sovint la paraula "emergència": emergència ambiental, emergència climàtica. Si se'ns crema la casa, ningú no hauria de fer altra cosa que esforçar-se per apagar el foc, ens recordava Greta Thunberg. Doncs bé: ara tenim una emergència tangible, manifesta, incontestable. I ja veiem la cruïlla que se’ns obre al davant: un camí porta a l’autoritarisme més cru i a la divisió entre els que se salven i els sacrificats, i l’altre camí porta en sentit contrari. Hi ha un altre indici feliç que no em puc estar d’assenyalar: aquests dies el moviment ecologista de tot el món (sí, aquells dels ocellets i les balenes) ha posat l’èmfasi en una sortida a la crisi que només pot ser ecosocial. El GOB i els ecologistes d’aquí també.
Amb l’emergència del coronavirus, veim que sí que és possible que es faci el que molts de pensadors, activistes i científics demanen fa temps: que els governs prenguin mesures dràstiques (més bé o més malament), que la gent entengui que ha de renunciar a moltes coses i que creixi el sentit de comunitat i de responsabilitat pel bé comú. Doncs bé: d'això es tracta. Ara m'apropiaré per un segon de la retòrica militarista que criticava per dir que és una batalla que hem de guanyar. No serem soldats, però hem de ser gent mobilitzada. Perquè quan tot això passi, amb el seu altíssim peatge de dolor, seguirem en emergència. El planeta i les societats seguiran sota greus amenaces. El programa imprescindible serà aprendre a viure amb menys, crear fraternitat humana i reconciliar-nos amb el planeta. No serà fàcil, perquè molts voldran que, després de la pandèmia, tot torni a ser com abans.