Respondre i regular
Una de les constants de la política actual, amb un increment del nombre dels règims autoritaris i del suport electoral als partits d’extrema dreta, és que ni la dreta, ni el centre, ni l’esquerra han donat resposta concreta a les qüestions plantejades des de l’extrema dreta. Les propostes han quedat en el buit, en una protesta genèrica que no serveix al ciutadà que vol solucions.
“S’ha de contenir la immigració il·legal”: no hi ha resposta. Almenys s’ha de dir que la legal és necessària i útil.
“La taxació excessiva va contra la llibertat de les persones, impedeix l’emprenedoria i empobreix la societat”: no hi ha resposta, oblidant la necessitat de reduir la desigualtat via impostos que financin polítiques socials d'ajuda als més desvalguts.
El feixisme va créixer als anys 30 des de la mentida repetida reiteradament, fins a fer creure que una falsedat era una certesa. Una part important de pobles amb un alt nivell de cultura –l’alemany i l’austríac– va arribar a creure que els jueus eren un perill per a l'estat, un perill contra el qual s’havien de defensar, primer assenyalant-los, després perseguint-los i, finalment, matant-los.
No respondre a una acusació amb una proposta que la resolgui és, de fet, acceptar-la. S'ha de ser propositiu. La por a la crítica ha paralitzat la resposta a les propostes simplistes a problemes complexos que planteja l’extrema dreta.
La política implica la capacitat de plantejar solucions a qüestions sortint de l’àmbit ideològic en què es mou el referencial polític de cada un. Això és el que ha dificultat donar ara respostes racionals a les qüestions plantejades per l’extrema dreta, com va passar fa mig segle amb les propostes fetes llavors pels partits polítics d’esquerra radical.
No es pot defugir la regulació. El feble la necessita en el curt termini, però el fort també –en el llarg termini–. És la manca de regulació el que ha portat a les crisis econòmiques periòdiques de l’economia capitalista. La regulació limita certament la llibertat del fort en benefici del feble i modula els abusos, però sobretot evita les catàstrofes econòmiques produïdes per la manca de límits (1929 i 2008).
Les conseqüències de la manca de regulació són avui visibles en el canvi climàtic, els excessos produïts pel turisme, la pobresa i la desigualtat, que, malgrat la tecnologia, s’ha incrementat fins al màxim mundial històric dels darrers 150 anys, just abans de la guerra de 1914-1918. La desigualtat ha augmentat malgrat que el nivell global de benestar al món hagi augmentat. Tenim més recursos que fa mig segle, però les diferències han crescut. En els últims 30 anys han sortit de la pobresa extrema 1.000 milions de persones, però l’índex Gini, que mesura la desigualtat de rendes, ha crescut en totes les democràcies occidentals, excepte de 1945 a 1990, i s’ha mantingut al Tercer Món a un nivell d’escàndol, com documenta Thomas Piketty.
Cal, doncs, definir qualitativament i quantitativament els problemes denunciats per l’extrema dreta i proposar solucions que vagin a l’origen, que, en general, seran més complexes que les proposades pels autoritaris, però amb millors resultats a llarg termini per més eficaces i més justes.
Barcelona és una de les cinc ciutats més atractives del món. El turisme ja és un problema per excés de visitants. S’han de mobilitzar mesures coordinades i coherents per regular-lo.
El preu de l’habitatge foragita barcelonins. La meitat de la població paga en habitatge més del 40% dels seus ingressos: no és sostenible. Aquesta carestia es deu a moltes raons, entre d’altres a la política laxa de lloguers turístics, que ara l'Ajuntament limita.
Fa anys que es parla de l’aeroport. Hi ha dos models: el que porta el tràfic dels 50 als 80 milions de passatgers, amb més turisme; i el que trasllada tràfic a Girona, a 32 minuts d’AVE de Barcelona, i permet volar lluny –necessari si volem ser el centre de la digitalització del sud de la UE. Aquesta indústria se situa en dos pols al món: a la costa del Pacífic dels EUA i a Taiwan i Corea. Catalunya hi és equidistant, però cal anar-hi amb rapidesa a preus competitius.
A Barcelona no es pot regular la mobilitat, la salut, l’ensenyament, el turisme... sobre la base administrativa de 33 ajuntaments independents per raons històriques. Si volem atreure talent i capital i canviar la realitat econòmica de Barcelona i la seva àrea d’influència, hem de resoldre aquesta dificultat administrativa que impedeix millorar la competitivitat en ciència i tecnologia.
Regular i taxar el turisme és necessari, com ja es fa en altres ciutats europees i com és impossible de fer a Venècia –han fet tard–, que ha esdevingut un parc temàtic que els venecians han abandonat –hi viu ara una població que no és més del 30% de la que hi vivia fa 30 anys.
És indefugible respondre a la realitat, enfrontar els problemes lluny d’ideologies, per resoldre’ls des de la racionalitat. Això és difícil, perquè l’home es mou per paradigmes de curt termini sovint no explícits, però la velocitat de destrucció social i física del nostre món ens obliga a fer-ho a gran velocitat. Si és inevitable, com més aviat ens hi posem, millor.
