Com responem a la guerra de Putin?

La guerra a Ucraïna està posant contra les cordes el relat pacifista. Cridar, avui, “no a la guerra”, sense més, reparteix responsabilitats entre agressor i víctimes. Demanar una “sortida negociada” pot implicar claudicar a la taula de negociacions davant una Rússia molt més forta que acabaria imposant les seves condicions. I suggerir “tractar les arrels del conflicte” alimenta el relat de Putin per justificar la guerra.

Però la guerra també posa en evidència les limitacions de la perspectiva contrària, la militarista. Ucraïna insisteix en la necessitat que l’OTAN controli l’espai aeri per evitar els bombardejos de l’aviació russa. I l’OTAN ha respost que no ho pensa fer perquè això implicaria entrar en confrontació directa amb Rússia i estendria la guerra més enllà d’Ucraïna. En altres paraules, la comunitat internacional subministra armes perquè sigui la població ucraïnesa que s’enfronti a l’exèrcit rus mentre els països occidentals ens ho mirem des d’una prudent distància.

Siguem honestos. Un cop ha esclatat la guerra, i davant d’un agressor tan fort i tan determinat a matar, no hi ha opcions bones. El debat armes sí vs. armes no és un dilema pervers. Qualsevol de les respostes implica la mort de milers de persones. Qui no tingui dubtes davant d’aquest dilema crec que no és conscient de les conseqüències del seu posicionament. Els arguments acalorats que sentim sovint venen més condicionats per les disputes polítiques a casa nostra que no pas per les necessitats d’Ucraïna.

En tot cas, el govern i la població d’Ucraïna tenen tot el dret a defensar-se com els sembli més escaient. I nosaltres no tenim cap dret a jutjar la via que trien.

A la pràctica l’agressió de Rússia es combat amb una amalgama d’estratègies, de les quals la militar només n’és una. La comunitat internacional prioritza les sancions i no ha desistit en la via diplomàtica. La mateixa població ucraïnesa s’enfronta a les forces d’ocupació amb múltiples iniciatives de resistència no-violenta: persones desarmades que aturen combois de guerra, segresten tancs i s’encaren en discussions amb els soldats de les forces d’ocupació. Les actuacions no-violentes no aturen la invasió, però aporten moral i coratge a la resistència, i suport i admiració internacionals. A la llarga la desobediència civil davant les forces d’ocupació faran insostenible el control rus. Esdevenen, així, una eina fonamental per compensar una balança desequilibrada pel poder militar de Rússia.

A Catalunya també tenim diverses opcions d’implicació: manifestacions contra l’agressió de Putin, enviament d’ajuda humanitària, acollida a persones refugiades i suport a la comunitat ucraïnesa. Qui més qui menys coneix alguna persona d’origen ucraïnès. És l’hora de la fraternitat, de fer sentir el nostre escalf. És el moment per aproximar-nos-hi, oferir la nostra escolta, compartir abraçades. També amb la comunitat russa de Catalunya, que viu entre la indignació per l’agressió i l’angoixa de l’estigmatització. És fonamental distingir entre el règim rus i la població russa i prevenir la xenofòbia. Putin és un dictador que oprimeix amb violència qualsevol expressió de protesta de la seva pròpia població.

La guerra de Putin és diferent de totes les guerres que hem conegut en la nostra història recent. És la primera invasió d’aquesta magnitud en un país que fa frontera amb la Unió Europea. És, també, el primer cop que un país n’ataca un altre amb aquesta contundència, sense cap provocació militar. I és, sobretot, el primer cop que la potència agressora amenaça amb les armes nuclears. Ucraïna és la víctima directa de l’agressió. Però l’impacte social, econòmic i polític transcendeix les seves fronteres i ens interpel·la més que cap altra guerra recent.

La resposta actual està traient el bo i millor de moltes persones, organitzacions i països. Putin té el poder de les armes però Ucraïna té el poder de la raó. La resistència contra aquesta guerra ens ha d’ajudar, també, a bastir nous consensos i noves sinergies per aturar les altres guerres que hi ha al món, i prevenir-ne de noves.