La responsabilitat en la detecció dels maltractaments a la gent gran
L’esperança de vida és un dels signes del nivell de desenvolupament d’una societat. A Europa, i les Balears no en són l’excepció, es gaudeix d’una de les més altes del món. La població envelleix i, per tant, s’eixamplen de manera molt significativa les necessitats d’atenció. El que ha de ser un gaudi, entrar dins una etapa en la qual s’acaben exigències com les professionals i responsabilitats familiars, no pot esdevenir un malson. A partir de les dades que destaca aquest setmanari, envellir a les Illes es converteix en un veritable drama per a centenars de persones majors. Almenys un 10% de les persones de la tercera edat ha patit o patirà maltractament. I, com passa en el cas d’altres tipus de violència, a mans sovint de les persones del seu entorn més proper.
Ens trobam davant un veritable problema, d’una magnitud enorme, i que és doblement greu. No només perquè cal rebutjar qualsevol mena de violència o maltractament psicològic, sinó perquè aquest, una vegada més, es practica contra persones que no poden defensar-se i que tenen molt complicat alçar la veu i clamar ajuda. No és fàcil que una persona major tingui accés als recursos que hi ha al seu abast i, a més, en molts casos s’evita fer qualsevol tipus de denúncia perquè costa molt –com ocorre en altres tipologies de violència familiar– anar contra els teus.
Emperò precisament aquí és on han d’aparèixer els serveis públics. És l’administració la que ha de vetlar per la qualitat de vida, la integritat i els drets fonamentals de totes les persones, i més encara de les vulnerables. Com relaten diferents veus implicades en l’atenció als majors, falten mitjans, falten professionals i, sobretot, falten protocols. No hi ha un sistema de detecció clar, ni uns itineraris sistematitzats, i aquesta és una responsabilitat irrenunciable dels poders públics. Les limitacions que precisament tenen les persones majors per ni tan sols agafar consciència dels maltractaments i, en segon terme, per treure’ls de l’àmbit familiar i denunciar-los, no són una excusa. Justament han de ser l’estímul necessari perquè l’administració autonòmica agafi la iniciativa i posi en marxa un marc legal eficaç i mesures concretes, que de nou passen també per la coordinació entre tots els actors que intervenen en l’atenció als més grans.
No es pot consentir que fins i tot alguns professionals de l’assistència admetin que no denuncien perquè no tenen clar que hi hagi un camí per a aquests casos tan preocupants i que de cap manera poden afectar una de cada deu persones de més de 65 anys.