Resposta a Germà Bel: Milei neoliberal?

Germà Bel té raó quan diu que l’ús indiscriminat de l’adjectiu neoliberal per part de l’esquerra per atacar la dreta pot acabar per buidar-lo de significat. Ara bé, d’aquí a reduir l’existència del neoliberalisme a cavil·lacions inintel·ligibles de marxistes i postestructuralistes de saló em sembla un caricatura que invisibilitza una ideologia que ha marcat la política des de finals dels setanta fins avui.

Contràriament al que afirmava Bel, el corrent de pensament liberal que la majoria de la teoria crítica associa al neoliberalisme no és l’economia social de mercat que Alexander Rüstow batejà com a neoliberalisme l’any 1938 sinó un corrent de liberalisme llavors oposat a aquest: l’Escola Austríaca, que es definia a si mateixa com a neoclàssica però que, a diferència del liberalisme clàssic, situava el mercat no només en el centre de l’ordre politicoeconòmic sinó com l'element rector de totes les relacions humanes. Aquest corrent, ja després de la guerra i un cop instal·lat als EUA, començarà una lenta escalada cap a l’hegemonia gràcies sobretot al finançament generós de les grans fortunes. La Chicago School of Economics serà el far intel·lectual d’una xarxa creixent de think tanks cada cop més influents que treballaran per un objectiu molt clar: el desmantellament de l’estat del benestar keynesià tant en la seva versió nord-americana (liberalisme del New Deal de Roosevelt / Gran Societat de Johnson) com en l'europea (socialdemocràcia/laborisme) per imposar un model que pivotés exclusivament al voltant del lliure mercat, eliminant qualsevol principi redistributiu. L’oportunitat arribà als anys 70 amb la crisi del petroli, quan el neoliberalisme inicià l’assalt a les institucions.

Per tant, el neoliberalisme, ja com a projecte polític, no s’enfronta a l’estat “perquè aquest servís els interessos econòmics dominants”, arribant a un “diagnòstic similar a la visió marxista”, com afirmava Bel, sinó que aquesta retòrica antiestatista s’emprava precisament perquè consideraven que l’estat no defensava prou els interessos d’unes elits capitalistes que ja eren dominants però que volien acumular encara més riquesa i sabien que, per aconseguir-ho, calia canviar la naturalesa de l’estat. El neoliberalisme té així una naturalesa reaccionària i antidemocràtica, és una revolució invertida d’una minoria opulenta i poderosa contra la majoria social. El neoliberalisme és “acumulació per despossessió” (David Harvey) i empra l’estat per imposar un model de mercat cada cop més totalitzant, que actua com a mitjà per transferir la riquesa cap amunt i acumular-la cada cop en menys mans. 

Així que, a diferència del que afirmava Bel, el neoliberalisme, a la pràctica, es passa sovint per l’arc del triomf el laissez faire i el control de despesa pública si del que es tracta és d’assegurar la prevalença del mercat: Reagan s’endeutà a fins a les celles “per guanyar la Guerra Freda” i imposar un nou sistema caríssim de presons que engarjolà milions de persones (sobretot afroamericans) i assegurar-se l’expansió del lliure mercat tant a casa com a fora. G.W. Bush abocà milions de dòlars a l'Iraq després de liquidar tota l’administració pública baasista i substituir-la per un virrei plenipotenciari, Paul Bremer; tot, per imposar un lliure mercat desregulat. Governs d’arreu es gastaren milionades per rescatar els bancs després de la crisi del 2008 sense revisar a fons el poder d’aquests bancs sobre l’economia. Tot plegat perquè, com va dir Thatcher, no hi pot haver cap alternativa a la supremacia del mercat. 

La retòrica del neoliberalisme actual gira al voltant d’aquest principi, i abraça un populisme que associa qualsevol política que prioritza el bé comú un atac a la llibertat –reduïda sempre a la llibertat individual– que condueix inexorablement cap al totalitarisme. Aquest argument, que tant serveix per justificar la llibertat chulapera de canyes i tapes d’Ayuso per enfrontar-se a la política anticovid del govern Sánchez com per abanderar les campanyes republicanes contra l’Obamacare als EUA, era ja central a Camí a la servitud (1944) de Hayek, llibre de capçalera d’entorns llibertaris i neocons. Complementant aquest argument, tenim les novel·les d’Ayn Rand –1905-1982, escriptora de referència de les elits capitalistes–, protagonitzades per homes desacomplexadament egoistes que lluiten contra la mediocritat paràsita estesa per un col·lectivisme pseudototalitari. Milei és una versió grotesca d’aquest ideal especialment quan brama perles com “mi misión es cagar a patadas en el culo a keynesianos y colectivistas hijos de puta que nos quieren cagar la vida”. 

Aquesta versió més agressiva del neoliberalisme, deslligada de l’humanisme propi de la Il·lustració, ha anat creixent des de la crisi del 2008 a l’ombra d’un neoliberalisme tecnocràtic benpensant que agafà la bandera de l’austeritat i que ha convertit la precarietat en una condició permanent d’una part cada cop més gran de la societat. La defensa de la llibertat individual està sent reduïda a la llibertat per vèncer el teu conciutadà. És la lluita per la supervivència, la legitimació d’un darwinisme social determinat pel mercat que continua monetitzant, mitjançant l’economia digital, les relacions socials i fins i tot el propi cos.

Com bé assenyala José Luis Villacañas (Neoliberalismo como teología política, 2020), és en aquesta naturalització de la lluita per la supervivència on el neoliberalisme i l’extrema dreta es troben. Milei o el mateix Vox es forgen en aquest magma deshumanitzador que dona vida a un neoliberalisme que ja no és cosmopolita i que no té cap més horitzó que la glorificació del mercat i la nació mitjançant la mobilització de la por d’amplis sectors socials a perdre el seu estatus per dirigir-la contra els sectors més desfavorits. Una extrema dreta que alhora brama, abraçant-se sovint a un fonamentalisme cristià creixent, contra els que s’atreveixen a visualitzar futurs diferents, com el feminisme. El neoliberalisme existeix, i el d’avui és segurament el de la pitjor espècie.