Respostes vicàries a les violències vicàries

“Resulta estrany, tret que s'accepti la poca preocupació social i política per la infància derivada del seu nul poder, que el conjunt de normes i de recursos de resposta a la violència de gènere desenvolupades aquests anys hagi deixat tan al marge a la infància o només se la consideri de manera molt secundària […]. Hauria estat raonable tenir en compte les necessitats i les dificultats de totes les persones del grup familiar, si més no de totes les que necessiten una resposta singular a causa de la seva fragilitat. Hauria estat més útil que parléssim de «violències en els grups familiars i els contextos de relació afectiva» i no de simple «violència masclista». D'aquesta manera, les respostes haurien estat molt més útils per a la infància, s'hauria tingut en compte el seu sofriment i s'hi comptaria a l'hora de decidir les respostes”.

Aquest text va ser escrit el 2008 al llibre El lugar de la infancia. Eren els primers anys de desenvolupament de la llei de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. El recupero ara, al llegir que el Govern ha aprovat un decret que (simplificant) negarà la possibilitat de relació dels pares que siguin processats per delictes de violència masclista amb els seus fills. Tot com a reacció emocional de simbologia política als més recents casos de violència “vicària” (infants assassinats pels pares com a manera de continuar la violència contra les mares). I ho recupero perquè les respostes a una vella violència aplicada vicàriament contra les dones es converteixen, una vegada més, en respostes vicàries contra els infants (per respondre a una violència adulta fem servir els infants, sense haver pensat si és la resposta que ells i elles volen i necessiten). 

Repasso aquell vell text per recordar que la violència “familiar” que afecta els nens i nenes és molt diversa. Poden ser observadors, testimonis, víctimes directes o indirectes, víctimes vicàries, psíquicament o físicament, etc. Té a veure amb relacions trencades, amb noves relacions en les quals els fills destorben, amb la inestabilitat i el caos en les relacions, amb el desequilibri vital d'una o de les dues parts. Són víctimes directes d'una de les parts amb l'aquiescència, el silenci o el sotmetiment impotent de l'altra. Ho són en una família monoparental i en la formada per una parella. Quan hi ha violència de gènere, masclista, en el sentit més restrictiu del concepte, també n'és víctima l’infant del grup familiar, tot i no ser agredit. A vegades rep directament la violència que va destinada a la seva mare per fer-la patir encara més. Altres vegades també és la mare la que paga amb ells i elles les seves desesperacions vitals i de relació.

I, en tot aquest dramàtic univers, tan sols se’ns acut pensar que el problema són les relacions que els infants puguin mantenir amb el pare agressor. Sense entrar ara en l’anàlisi de l’obsessió generalitzada amb el Codi Penal per resoldre la complexitat de tots els nostres problemes, ni en la conversió de molts progressistes a la idea de bondat de la presó, m’agradaria suggerir pensar en tres idees.

La primera consisteix a recordar que tenim l’obligació de considerar la perspectiva d’infant quan fem les normes, especialment si són els principals afectats. Reduir tot el problema a evitar que tinguin relació amb un pare violent per evitar que reprodueixin la violència és una gran simplificació. Necessitem formes realistes per descobrir què pensen, senten, imaginen, com tracten de trobar sentit a una realitat destructora, que no poden interpretar fàcilment sense destruir-se. No tenim dret a aplicar-los cap norma sense descobrir què estan vivint (no allò que els adults vivim per ells i elles).

Si veritablement els volem protegir enmig d’un caos gens simplificable (segona idea), el que hem de garantir és que tinguin al seu abast algun adult de confiança a qui recórrer. Que quan sentin, pensin, es preguntin qui està a favor meu?, sigui fàcil trobar algú. No és gens complicat posar en marxa (a partir dels professionals d’atenció a la infància existents) una xarxa de “defensors”, de professionals que tinguin com a encàrrec ocupar-se d’estar al costat només de l’infant, per ajudar-lo a trobar l'explicació al que està passant i el sentit de les possibles mesures o sortides que uns altres li proposaran.

Finament, convindria que qui fa normes tingués la gosadia d’afirmar (i canviar al Codi) que no existeix el dret dels adults a relacionar-se amb els fills sinó el dret dels fills a relacionar-se amb els seus pares i altres adults. No es poden prohibir les visites dels pares (violents o inadequats) amb els seus fills, sinó que un professional de la seva confiança ha de poder analitzar amb ells si volen tenir-ne i com, així com l'explicació (dolorosa) de la conducta dels seus progenitors.