Ressuscitar el bipartidisme
Pedro Sánchez ha proposat sis debats cara a cara amb Alberto Núñez Feijóo, un per setmana fins a les eleccions del 23-J. “De la confrontació al debat”, va fer el líder socialista per resumir el seu vaitot amb el pretext d’afrontar una campanya centrada en clarificar “els projectes per al futur d’Espanya”. Coneixent Sánchez, situat sempre entre l’audàcia i la temeritat, no sabem si es tracta d’una nova ocurrència dels spin doctors que van decidir l’avançament electoral, que pel que sembla va camí d’esdevenir una jugada mestra aplaudida per tothom, o si va ser que el mateix dia de l’anunci el president s’havia reunit amb el seu homòleg suec, que el va suggestionar, ja que l’home va haver d’afrontar no sis sinó set debats al seu país.
No tinc clar, doncs, que es tracti d’una excentricitat, expressió utilitzada pel PP per desqualificar la proposta de Sánchez, tot i que Sánchez devia pensar així el 2019 quan va rebutjar tots els debats proposats per l’aspirant Pablo Casado. El que sí que és segur és que es tracta d’una proposta en la línia de ressuscitar, com si es tractés de Llàtzer de Betània, un bipartidisme caduc, periclitat fa més d’una dècada. Aquest ha estat l’argument per rebutjar la proposta des de l’espai a l’esquerra del PSOE (Sumar i Podem), perquè el PP, al mateix temps que injuriava la idea, va cridar obertament al bipartidisme i la polarització: “Sánchez o Espanya" (quan diuen Espanya, llegiu-hi PP i Vox).
En efecte, la fragmentació és un fenomen present a Espanya des de les eleccions generals del 2011, confirmat a les europees del 2014 i corregit i augmentat a les legislatives del 2015 i el 2019. El va causar l’emergència de noves forces nascudes arran de la crisi financera del 2008 i del moviment de l’11-M (Podem), del debat territorial i lingüístic (Ciutadans) o de l’emergència tardana del populisme (Vox). Tant és així que, si el 2008 el PSOE i el PP es van repartir 21,5 milions de vots, el 2019 no van arribar als 12. En poc temps es va passar d’un Congrés caracteritzat per un bipartidisme imperfecte, en què convivien els dos grans partits tradicionals amb algunes minories territorials (CiU, PNB, ERC, BNG) o d’altres significatives com el PCE-PSUC o IU-ICV, a una cambra dominada per un pluralisme moderat en què aquelles mateixes forces majoritàries van passar a coexistir amb 4 o 5 de mitjanes, que van passar a fer de frontissa.
Certament, la fragmentació fa que el sistema esdevingui en alguns moments més inestable. Ho recorden els qui enyoren les aigües estancades del bipartidisme. És una manera de veure-ho. És veritat que hi ha hagut tres investidures fallides: Pedro Sánchez (4 de març del 2016), Mariano Rajoy (2 de setembre del 2016) i, novament, Pedro Sánchez (27 de juliol del 2019). I una moció de censura que va prosperar, l’1 de juny del 2018, contra Mariano Rajoy, propiciada pel desenllaç del cas Gürtel, en què per higiene democràtica es van concertar una miríada de forces de signe tan distint, una comunió d’interessos tan conjuntural, que algunes feia poc havien aprovat els pressupostos del mateix govern desallotjat, i que al cap de 9 mesos van obligar Sánchez a avançar eleccions al no aprovar-li els pressupostos.
Per contra, el pluripartidisme no només és inherent al pluralisme de l’Estat de partits i a la forma de govern parlamentària, sinó que garanteix més representativitat. El multipartidisme, si no és molt extrem, es veu reflectit en la composició dels òrgans de les cambres i en el seu funcionament, ja que els grups que donen suport al govern no disposen de prou majoria per condicionar l’agenda. Influeix també en la formació de governs de coalició, que, contràriament al que molts pensen, són més longeus i estables perquè estan més travats amb els seus protocols interns i els seus plans de govern i programes legislatius, més enllà d’algunes vistoses disputes.
El gran problema del multipartidisme a Espanya no és, doncs, ni el pluralisme ni els governs de coalició, sinó la feble inclinació del sistema polític cap a formes consociatives (com en va dir Lijphart), presents en altres sistemes tant o més dividits per raons ideològiques, religioses o territorials que l’espanyol, en què el repartiment del poder polític opera a través d’acords polítics estables, si cal més enllà de la lògica de les majories. El compromís constitueix un element essencial en la vida político-institucional, on una decisió quasi mai és l'efecte de la voluntat d’una majoria ni el producte d’una operació matemàtica, sinó el fruit d’una llarga negociació. Ara bé, amb tots els seus avantatges teòrics, el consociativisme o la política de compromís sembla que no és perfecte; no funciona en països en què no es donen condicions per implementar-lo per raons històriques o orgàniques. Fenòmens com les dues Espanyes, l’odi tribal dreta-esquerra o l’animadversió cap a les minories territorials són més temperats a Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
