Mode restaurant

Després d’anys i panys d’haver d’escoltar, només pujar a l’avió, que calia apagar els mòbils per raons de seguretat, finalment les autoritats d’aviació ara permeten que els mòbils puguin estar en marxa, sempre que estiguin en mode avió, una opció que deixa el mòbil sense connexió a les xarxes de telefonia, però que permet fer servir d’altres aplicacions que no necessitin d’aquesta connexió. L’opció ja fa anys que ve en els mòbils més avançats, però, ja se sap, la tecnologia acostuma a anar per davant de les normes. No seria gens sorprenent que, en un futur proper, el mòbils haguessin d’incorporar una altra opció: el mode restaurant. El fet és que fa uns dies va aparèixer una informació sobre un estudi que havien fet fer els amos d’un restaurant de Nova York, preocupats pel fet que els clients hi estaven -en mitjana- uns quaranta minuts més que ara fa deu anys. És a dir, que pel que abans aconseguien fer en devers una hora i cinc minuts, ara empraven una hora i tres quarts i, és clar, més temps per servir un client vol dir que aquest no quedi gaire satisfet i, a més, són menys menjars que poden servir a les hores dels àpats.

Sempre segons aquesta informació, la preocupació els venia d’enrere i havien fet alguna acció com entrenar millor el personal i simplificar el menú, amb l’objectiu de poder servir més i millor, però no els va servir de gran cosa, perquè la tendència de l’augment del temps necessari s’anava consolidant. Finalment varen optar per contractar una firma especialitzada i aquesta, després d’una primera anàlisi que els va dur a concloure que, com que de part del restaurant ja no podien millorar gaire, no quedava més remei que estudiar els possibles canvis en el comportament dels clients, va demanar si tenien alguna cinta de vigilància antiga per poder comparar situacions. Evidentment aquestes cintes no es guarden més que un període curt de temps, però per una d’aquelles coses no havien llençat el sistema analògic quan el van substituir per un de digital i en una de les càmeres varen trobar la cinta del dia primer de juliol de 2004 i la varen poder comparar amb la dia 3 de juliol d’enguany. Els resultats d’aquesta comparació són els que han donat la volta al món de la blogosfera ja que, amb un nivell de detall impressionant, no deixava cap dubte sobre qui era el culpable: els mòbils. Parlar per telèfon o demanar com connectar-se a la wifi del restaurant ja suposava uns minuts de retard fins que demanaven el menjar. Una vegada demanat, feien fotos dels plats per penjar-les a les xarxes socials, o seguien parlant, la qual cosa provocava molts retorns dels plats a la cuina perquè s’havien refredat i tot un seguit d’incidències que, al final, explicaven amb escreix els 40 minuts més emprats en l’àpat.

Això sí, només després que devers un milió de persones havien llegit i/o comentat la notícia, va quedar clar que ni l’estudi ni el restaurant existien, que era simplement el resultat d’algú -cambrera, cambrer, propietari o client- que, empipat per haver hagut d’esperar més del compte en un restaurant va decidir esbravar-se amb aquest interessant conte, molt ben escrit, tant que el feia més que creïble. Al final, però, ha quedat la reflexió sobre la improcedència del nostre comportament amb els mòbils, sigui quan feim esperar els altres per aconseguir una taula en un restaurant, sigui quan en una reunió de família o d’amics pots veure que tots estan més pendents dels seus respectius mòbils que de la gent que tenen al costat. No estic gens empegueït de reconèixer que jo vaig ser un dels que es va empassar com a certa la història, però és que estic ben escalivat de veure que, a moltes de les cues que toca fer en aquests temps d’estiu, la major part del temps gastat no sempre ve dels mòbils -que de vegades sí que en són els responsables-, sinó de la poca consideració que els altres clients tenen amb els que esperen, sigui a l’avió, a la botiga de queviures o al banc. Ja poden fer estudis i dissenyar estratègies per optimitzar, per exemple, el temps necessari per embarcar un avió: sempre hi haurà aquell passatger que ha de mirar la numeració de les files una a una -per més que sigui correlativa- i que, una vegada arribat a la que li toqui, encara hagi d’esbrinar quina lletra és la seva. O a les cues de les botigues: sempre n’hi haurà que no començaran a guardar les seves compres fins que han passat totes per caixa i per descomptat que no trauran la cartera fins que no ho hagin arraconat tot. I els altres, que esperin. De tota manera, si arriba un dia que, com amb les pistoles en els saloons d’alguns indrets del Far West, ens fan deixar el mòbil a l’entrada, estic segur que ho faré sense remugar (gaire).