De la restitució

L’expresident Puigdemont serà candidat a les eleccions a la Generalitat i s’ha compromès a tornar a Catalunya en cas que pugui ser investit president. L’anunci serà determinant per a la campanya en ple debat sobre la llei d’amnistia, amb el PP i alguns jutges afins desplegant tota mena d’originalitats i filibusterismes per fer descarrilar el govern de Pedro Sánchez i de passada la llei.

La campanya de Puigdemont només serà efectiva si aconsegueix fer creïble que tornarà malgrat els riscos de ser empresonat, i si la seva capacitat comunicativa es tradueix en èpica independentista, deixant en segon pla l’actual estratègia de negociació de JxCat. Puigdemont vol despertar el sentiment d’una part del sobiranisme del 2017, que avui està desenganyat dels seus líders, de les promeses, de les conseqüències del Procés i de la manca d’una estratègia clara i transparent.

La pregunta és en quin grau, però està clar que l’èpica puigdemontista activarà una part de l’electorat que recorda amb dolor el 2017 com una humiliació a les institucions, i l’expresident és especialment hàbil en l’apel·lació als sentiments i a l’hora de reconvertir al seu favor la caricatura del malvat que li ha construït la dreta espanyola. La capacitat que té l’expresident d’enervar l’Estat és, incomprensiblement a Madrid, el principal actiu electoral de Puigdemont.

En el discurs pronunciat a Elna, Carles Puigdemont no va parlar d’implementar el resultat de l’1-O ni de revifar la declaració d’independència sinó de la “consulta definitiva” sobre l’autodeterminació. ¿El mètode per aconseguir-ho? Un abstracte “fer-ho millor”. La debilitat de la seva proposta és la concreció del full de ruta i la desconnexió del batec del país durant sis anys i mig, en què el panorama econòmic, social i per tant electoral ha canviat molt. Per començar, la majoria parlamentària sobiranista és completament impracticable, l’amnistia està en curs i el vot dual ha tornat i ha posat les polítiques de dretes i d’esquerres sobre l’economia, el treball, la sequera, el turisme, la seguretat i la immigració al damunt de la taula.

Puigdemont vol tornar com el president legítim apartat per l’aplicació de l’article 155, oblidant-se de Quim Torra, el president del seu partit que veia la Generalitat com un entrebanc per a la independència, i oblidant-se també de la legitimitat dels resultats que van portar ERC a la Generalitat amb els vots del seu propi partit, les sigles del qual avui no figuren a l’escenari. El candidat de Junts és un animal polític i té molt a dir en aquestes eleccions, a les quals arriba amb una retòrica inflamada i una praxi negociadora que no està allunyada en la pràctica de la d’ERC. La voluntat de reagrupar l’espai independentista xocarà amb la candidatura del quart espai independentista, representat per Ponsatí i Graupera, disposats a recordar cada dia el silenci i la dispersió que van seguir la proclamació de la independència.

A l’altra banda, Puigdemont té un candidat del PSC que surt favorit però que està subjecte als condicionants del PSOE, i un president que vol revalidar el càrrec però que està condicionat per la poc glamurosa gestió d’una realitat més que complexa i una majoria escassa que no li permet ni aprovar els pressupostos.

Més enllà dels candidats amb possibilitats d’arribar a la presidència, apareixen una CUP desorientada i uns comuns que, en una carambola d’irresponsabilitat, s’han carregat els pressupostos de la Generalitat, del govern espanyol i de l’Ajuntament de Barcelona. Uns comuns que encara no saben si es presentaran amb Podem, en un episodi de l’habitual fragmentació de l’esquerra tirant-se la virtut pel cap i convertint la coherència en supèrbia.

Pot semblar que no hi té res a veure, però la realitat sempre és una suma d’esdeveniments que sovint ens desborden emocionalment. Dimarts un home es va suïcidar a Sabadell. Tenia 70 anys, sabem que es deia Àlex (no té dret a cognom) i que la seva dona està malalta, amb mobilitat reduïda i passa la major part del dia al llit. Quan la comitiva judicial va comunicar-li el desnonament –portava un any sense pagar el lloguer–, va sortir del pis on vivia des de feia trenta anys i es va treure la vida. La seva situació econòmica no la sabia ningú. El lloguer del pis era de 480 euros al mes. La seva dignitat i impotència no li havien permès demanar l’ajuda que paguem amb els nostres impostos.

Doncs això, que ses senyories no aproven els pressupostos.