Restituir la naturalesa a l’economia

“This land is your land”, cantava Woody Guthrie, el cantant de folk nord-americà, i enumerava els boscos de sequoies, els camps de blat i les valls daurades dels Estats Units. Guthrie feia una afirmació moral en el sentit que tothom havia de poder beneficiar-se de les riqueses de la terra. Però la seva cançó també posa de manifest una veritat econòmica: que l’ús dels recursos naturals afecta a tothom. En concret: si els esgotem o degradem de manera irreversible, les conseqüències econòmiques ens afecten a tots i a les generacions futures.

L’activitat econòmica humana fa un ús exhaustiu dels serveis ecosistèmics que ens proporciona la naturalesa. Economistes clàssics com Adam Smith i David Ricardo, que van escriure en un moment en què l’agricultura representava una part de l’economia molt més gran que en l’actualitat, eren ben conscients que l’activitat humana es produïa dins del món natural, i confiaven en la munificència de la naturalesa. Sempre incloïen la terra a les seves anàlisis. En termes generals, però, l’economia moderna ha exclòs la naturalesa de les seves definicions i els seus càlculs.

No cal dir que avui dia els riscos del canvi climàtic es tenen més en compte, també per part dels inversors. Però fins ara s’han deixat de banda molts altres aspectes del paper de la naturalesa en l’activitat econòmica.

Per exemple, els diners que els agricultors guanyen amb la venda de les collites es comptabilitzen en el PIB, però no es tenen en compte els serveis de les abelles que pol·linitzen els conreus ni la qualitat del terreny (és a dir, fins que les abelles moren o el terreny deixa de ser fèrtil, cosa que provoca un rendiment menor). L’estadística econòmica convencional tampoc incorpora els serveis que proporciona l’aire net ni l’impacte negatiu de la contaminació. Però el lligam entre la mortalitat per covid-19 i les malalties respiratòries ha deixat clar aquest cost, encara que es miri amb el vidre primíssim del capital humà reduït i els ingressos futurs.

Un destacat estudi independent de l’economia de la biodiversitat, encarregat fa poc pel ministeri del Tresor del Regne Unit i dut a terme pel meu company de Cambridge Partha Dasgupta, aporta raons sòlides per restituir la naturalesa a l’anàlisi econòmica. Dasgupta argumenta que hauríem de considerar que els actius naturals d’un país són una part del seu capital productiu, de la mateixa manera que ho són actius com la banda ampla, els ponts o les competències bàsiques.

La feina dels responsables polítics d’economia hauria de ser, per tant, gestionar tota la cartera d’actius d’un país per obtenir un retorn positiu per a la societat. Això significa tenir en compte la depreciació dels actius individuals, incloent-hi espècies i ecosistemes importants, i la interrelació que hi ha entre ells.

En aquest marc, un govern que abordi una gestió a llarg termini podria decidir no construir barreres de contenció contra les inundacions amb un formigó costós, antiestètic i que requereixi molta energia, i, en canvi, fer una inversió de menys cost que consisteixi a plantar arbres al curs alt del riu i preservar els aiguamolls del curs baix. De la mateixa manera, els agricultors són ben conscients de la pèrdua de biodiversitat i de la disminució de les poblacions d’abelles, però potser no ho són tant de les conseqüències negatives que té, com la mala qualitat del sòl i els cultius menys productius, cosa que es tradueix en una dependència més gran dels fertilitzants químics i en més abelles mortes, una espiral descendent galopant. L’activitat humana que envaeix les zones naturals més salvatges també contribueix a la propagació de malalties zoonòtiques com l’Ebola i el covid-19, a un cost enorme per a les societats, les economies i els governs.

Hi ha certes esperances que l’anàlisi i les polítiques econòmiques redescobreixin la naturalesa abans que els danys als serveis que en rebem -i, per tant, al nivell de vida de tothom- esdevinguin irreparables. Ara que els inversors han entès els riscos que el canvi climàtic comporta per als seus beneficis, els serà més fàcil veure la importància de la biodiversitat o de netejar els oceans i l’aire. És significatiu que l’organisme que va encarregar l’estudi de Dasgupta fos el fred ministeri del Tresor del Regne Unit, i no l’acollidor ministeri de Medi Ambient, Alimentació i Agricultura. Però recopilar les estadístiques necessàries per incloure els serveis de la naturalesa a l’economia serà crucial.

Ja s’ha posat fil a l’agulla. Les Nacions Unides han definit criteris per calcular el capital natural. I l’actual procés de revisió de les definicions utilitzades per calcular el PIB i altres estadístiques econòmiques és una oportunitat per incorporar els serveis ecosistèmics dins l’anomenada frontera de producció que separa el que es considera economia de tota la resta.

La pandèmia ens aporta moltes lliçons, inclosa una de vella però molt important: que els diners no són un bon indicatiu del valor. Els “treballadors essencials”, des de zeladors d’hospital fins a transportistes, solen estar entre els menys remunerats. Actualment, qualsevol persona que supervisi les lliçons escolars a casa o que es dediqui més a la cuina durant els confinaments tindrà una nova apreciació de la feina domèstica no remunerada. I, des del març del 2020, el valor que la gent dona a l’accés a un parc públic s’ha disparat. De la mateixa manera, com que una gran part del valor que obtenim de la naturalesa actualment no es calcula -ni es paga, per descomptat-, els economistes l’ignoren.

Això ja no és sostenible (una paraula que s’utilitza sovint amb implicacions profundes, perquè el que no és sostenible no es pot sostenir de cap manera). La relació de la humanitat amb la naturalesa canviarà inevitablement en els pròxims anys i els polítics responsables de l’economia han d’influir en aquest canvi. La ignorància no pot ser una excusa.

Copyright Project Syndicate