Retallades a l'horitzó?

La intensitat informativa associada a la invasió russa d’Ucraïna i a l’espionatge a desenes d’independentistes és tan gran que ha fet passar inadvertides les correccions de les previsions de creixement del PIB el 2022, anunciades la setmana passada. El 29 d’abril, la vicepresidenta Calviño rebaixava la previsió de creixement del PIB espanyol al 4,3% (el pressupost estatal s’elaborà amb una previsió del 7%). El mateix dia el conseller Giró rebaixava la previsió de creixement del PIB català al 4,8% (el pressupost català per al 2022 s’elaborà amb una previsió del 6,4%).

L’alentiment de l’economia afecta tot el món. I no és provocat per la guerra a Ucraïna, que només ha accentuat marginalment tendències ja presents abans de l’esclat de la pandèmia pel covid-19, i que aquest també va accentuar. El creixement econòmic s'estava alentint a inicis del 2020, després d’un període en què s’havia estimulat amb polítiques dels principals bancs centrals anomenades d’expansió quantitativa (injectar diners per estimular el creixement), que algun dia –no se sabia quan– havien de despertar la inflació.

El ressorgiment de la inflació, que molts van voler veure inicialment com un fenomen transitori –una mena de rebot dels efectes del covid-19–, ha estat accentuat per alguns factors, entre els quals destaquen dos. Per un cantó, una certa reversió de la globalització de l’economia. Com ben bé tot, la globalització té efectes positius i negatius. Entre els positius destaca la reducció de costos dels productes. La reversió de la globalització, amb la corresponent relocalització d’activitats, comporta un augment de costos, i per tant de preus.

Per l'altre, el segon factor destacable ha estat l’augment dels preus de l’energia. Ben bé cap dirigent institucional havia volgut posar paraules a un fet inevitable: la necessària transició energètica per afrontar l’escalfament global antropogènic (canvi climàtic) havia de comportar un augment dels costos monetaris de l’energia, i per tant dels preus. Les pressions sobre els costos de la reversió de la globalització i la transició energètica és el que ha accentuat les conseqüències de la guerra d’Ucraïna. I, com si no n’hi hagués prou, el desastre de la gestió del covid-19 a la Xina (tant com alguns l’admiraven el 2020!), que ha comportat recentment nous trencaments de la cadena logística en nuclis com Xangai –amb el port més actiu del món–, es farà sentir aviat en els costos de la logística i el transport de mercaderies.

Tots aquests factors, uns que són tendències de fons i altres que són acceleradors conjunturals, han augmentat la probabilitat que ens apropen a una recessió mundial. Així, és ben probable que les recents correccions a la baixa de les previsions de creixement de l’economia no siguin les darreres de l’any, i més endavant se n’hagin de fer encara més.

No hi ha gaires coses que pugui fer el govern espanyol per alterar aquesta tendència. I encara molt menys el govern de la Generalitat, atès que les institucions catalanes no disposen d’eines de política econòmica rellevants, ni fiscals ni de regulació. La descentralització a Espanya és cosa molt més administrativa que política.

Dit això, i centrant-nos en el cas de Catalunya, hi ha algunes coses que caldria anar enfilant. Les restriccions pressupostàries previsibles per al 2022 (que ja havíem discutit aquí mateix el desembre del 2020) van ser, per un cantó, demorades perquè el govern espanyol decidí compensar la liquidació negativa de transferències de recursos corresponent al 2020. Per l’altre, però, han estat accentuades pel deteriorament del creixement, que comporta una reducció dels ingressos tributaris (també els propis o cedits) respecte a les previsions. Aquest panorama s’anirà accentuant els propers mesos, i donarà context a l’elaboració dels pressupostos per al 2023.

La probabilitat de noves retallades en un futur proper no és gens menyspreable. I això obliga totes les institucions catalanes –i en primer lloc, la Generalitat– a ser molt curoses amb els nous programes de despesa (o de reducció d’ingressos). Per exemple, ¿quin sentit té gastar més de 110 milions d'euros fins al 2024 en un experiment de renda bàsica universal que ens donarà resultats ja coneguts, i que és impossible escalar a política pública, tant pels recursos que exigiria com per la manca de control sobre les prestacions que caldria suprimir? Això quan el 2021 es disposà només de 360 milions d'euros per a un programa ben real com la renda garantida de ciutadania. És només un exemple.

Així mateix, cal promoure un debat informat amb la ciutadania sobre les perspectives per al futur immediat. Altrament, és molt probable que el relat final del que vindrà sigui que la CUP i els comuns proposen augmentar impostos "als més rics" per evitar les retallades (com si amb "els més rics" n’hi hagués prou) i ERC digui que ho veu bé, però que JxCat –com a bons hereus de Convergència– s’estimin més retallar. Cosa, per cert, que ja es podia veure a venir.