Retòrica contra Francina
Per surar en la política, n’hi ha que han de viure permanentment immersos en el llot. Es nodreixen de tota casta d’excrements i tenen un aparell digestiu molt eficaç en la conversió dels seus aliments en matèries verinoses. Les adrecen molt especialment a aquella part de la població sense capacitat per processar per si mateixa els missatges simples i inflamats que els arriben de fora. D’aquesta manera, assoleixen un pes en la vida pública molt superior al de les idees contingudes en les seves prèdiques. Es pot dir que parlam de feixisme? Sens dubte. I no de neofeixisme. Aquests prefixos ('neo', 'post') de vegades ens indueixen a fer-nos una idea atenuada dels mals que el feixisme ha comès en el passat. La necessitat de matisar no n'acaba de justificar l'ús. Com deia Vázquez Montalbán, “no son galgos ni podencos, son fascistas”.
Més que de la seva evolució en el temps, caldria parlar de la gradació de la seva ignomínia. No tots els feixistes serien capaços de cometre les mateixes salvatjades que alguns dels seus companys de viatge. No totes les formes del mal assoleixen el mateix to. Però la veritat és que el gran triomf del feixisme és induir els seus veïnats a obrar de manera satisfactòria per al mateix feixisme. En tenim exemples cada dia: comportaments del PP o de Ciudadanos són perfectament assumibles pel conjunt de la dreta. Madrid n’és escenari habitual, sens dubte perquè és des d’on s’aspergeix amb més eficàcia la sensació de caos i mal govern que es pretén crear i revertir en el deure d’un govern diabòlic –suaument esquerrà.
En temps d’eleccions, la barrumbada de caos i putrefacció generals se sol sotmetre a un maldestre procés d’especialització. El que ara vivim aquí n’és un exemple significatiu. La crítica a l’engròs –aquesta forma especialment tòxica de mentir– s’ha dirigit, naturalment, cap al que consideren l’esquerra. Com que Francina Armengol n’és la persona més visible, cap a ella s’adreça la retòrica més putrescent del catàleg. Hi ha alguns mitjans que s’alimenten del ressentiment per raons de mesquinesa inamidable, que baven hores i hores els fluids que els fan semblants als pocavergonyes descrits per Machado, “mala gente que camina y va apestando la Tierra”. Però, en fi, res que ens hagi de sorprendre, en un país on la història sempre acaba malament, segons Gil de Biedma. I, així i tot, encara ens xoca sentir les trompetes.
