Retòrica sadomasoquista per a un pacte de fusta i fuet

Per als catalans, això de fusta i fuet potser suggereix en primera instància pa, tomàquet, oli, sal i embotit. No pas per a la caverna: la seva fusta és de cuir i el fuet acaba amb nusos que mortifiquen diuen que de plaer tot i que, pel rictus amargat d'aquests diaris, no ho sembla gaire. “El PSOE humilia l’Estat”, escriu l’Abc amb lletres majúscules enormes. La premsa de dretes fa anys i anys que filtra les reivindicacions catalanes amb el sedàs del BDSM: que si humilia, que si postra als peus, que si es rendeix, que si vexa, doblega i subjuga... Si fos mitja veritat, la pell de brau seria la pell de blau. I no és el cas, esclar.

A la banda catalana hi ha més serenor i pragmatisme. O, com a mínim, un a-veure-què-passa. Per això consigno el vot discordant de Joan Vall Clara, director d’El Punt Avui, que curiosament contradiu l’editorial del diari que comanda. En el text que representa la visió del rotatiu –en el qual hi han participat fins a sis periodistes– s’expressen totes les reserves raonables sobre el compliment i abast d’un acord més fruit de la necessitat que de la convicció. Però, a la manera de John Lennon, se li fa un “give peace a chance”. Vall Clara, en canvi, expressa un punt de vista molt més dissident amb un Puigdemont de qui es declara amic: “Que el president Puigdemont m’hagi deixat amb un pam de nas, amb aquesta decisió que no comparteixo, no té gens d'interès ni cap transcendència. Ara el que és vital és que en els pròxims dies, setmanes i mesos no quedi amb un pam de nas (un altre) tot l’independentisme. L’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) balla per un peu i al·lucina mandarines des de primera hora del matí d’ahir”. Mandarines no ho sé, però jo aniria encarregant uns quants cubells de crispetes.