29/06/2024

Retorn al bipartidisme?

Quan dos actors rivals es posen d’acord sempre emergeixen dues qüestions que en realitat en són una. Quin interès tenen en la coincidència? I qui ha enganyat l’altre? O, si ho voleu dir d’una altra manera, qui ha caigut en la trampa de l’adversari? Feijóo, des que lidera el PP, s’ha mantingut en el soroll i la desqualificació permanent de l'adversari, personalitzada en el dimoni Sánchez, malgrat haver tocat sostre a les urnes sense treure’n profit. De cop ha decidit saltar la barrera i entrar en el camí d’allò que emfàticament se’n diu pactes d’Estat. Amb una primera concreció en l’acord per a la renovació del CGPJ, frenada per l’incompliment sistemàtic de la llei per part del seu partit, que portava sis anys negant-se a renovar-lo per la senzilla raó que hi tenia una majoria ideològica clara. Hem d’entendre que estem davant d’un canvi de cicle? I que PSOE i PP –independentment que les agressions verbals de la dreta per donar satisfacció al seu públic segueixin– entraran en un cicle d'alternar la baralla i el pacte?

Crec que hi ha, com a mínim, dues raons per pensar-ho: una més prosaica i una altra més de fons i, per tant, més inquietant. La prosaica és que creix en escena un enemic comú: Isabel Díaz Ayuso, que va acorralant un Feijóo al qual, encallat en la seva estratègia, Sánchez té a ratlla. Al PP creix la desconfiança en el seu líder i Ayuso podria fer forat. La qual cosa tampoc motiva especialment Sánchez perquè, mirant els vents que corren per Europa, un PP en mans de la presidenta de Madrid, que allargaria la mà a Vox, podria contribuir descaradament al desplegament de l’autoritarisme postdemocràtic a Espanya. Enemic comú, pactes en marxa.

Cargando
No hay anuncios

Però podria haver-hi una raó de fons més subtil, però prou inquietant: un acord implícit dels dos grans partits per retornar al bipartidisme. Un cert tancament del sistema, després d’aquests anys en què una majoria parlamentària molt plural ha donat resultats que, si s’hagués buscat l’entesa entre els dos grans partits, no haurien estat possibles. S’entén, doncs, que el PP es mogui a fer amb els socialistes pactes que, de prosseguir, inevitablement restringirien el camp de joc definit els darrers anys. I provocaria la revolta dels partits d’esquerres i dels nacionalismes perifèrics que han anat lligant caps amb Pedro Sánchez, eixamplant sensiblement els espais de llibertat. S’equivocaria Sánchez si caigués en aquesta temptació, la dreta se’l menjaria en quatre dies. I ho pagaríem tots plegats. Per molt que les dretes perifèriques –PNB i Junts– s’hi posessin de perfil i acabessin entrant en el joc del bipartidisme imperfecte.