El retorn: un guió cultural
La idea de retorn té una càrrega cultural profunda. A Occident és el tema principal del segon llibre fonamental del cànon literari: l'Odissea és la història del retorn a casa d'un expatriat. A més, sempre s'ha dit que, comparada amb la Ilíada, l'Odissea és més refinada i conté la llavor de la modernitat: mentre que la història d'Aquil·les glorifica la guerra i la violència i l'heroi rep tota la de fama del món, però acaba mort i ben mort, Odisseu "el dels molts recursos" és un heroi de la raó que recorre a l'astúcia i l'engany per sortir-se amb la seva. Per exemple: en posar els peus a Ítaca, Odisseu es disfressa de vell captaire per passar desapercebut davant dels que volen usurpar-li el tron, però també per assegurar-se que la dona, el fill i els servents s'han mantingut lleials durant la seva absència. Contra l'èpica d'una la gran batalla honorable cara a cara, Odisseu prefereix mantenir el control de la narrativa i, quan es treu els parracs i revela la seva identitat, explota l'efecte sorpresa per matar els seus enemics i recuperar el que és seu. La història fundacional sobre el retorn és un encadenament constant de jugades mestres.
Que els homes tornessin a casa era tan important que els grecs tenien una paraula específica per a la cosa: nostos, que vol dir "tornar a casa", i de la qual nosaltres derivem una paraula que fem servir molt sovint: "nostàlgia", que vol dir "el dolor per no poder tornar a casa". Encara que la cultura popular ha dedicat molta més atenció a les peripècies amb què Odisseu es troba al llarg del viatge (el ciclop, les sirenes, els lotòfags), el motor que dona força a la història és el fet que el protagonista desitja tornar a casa i, de fet, la segona part del llibre que gairebé ningú es llegeix mai està dedicada als estratagemes per recuperar el control i restaurar l'ordre que s'havia anat degradant en la seva absència. La gràcia d'aquesta nostàlgia és que sobrepassa la lògica del benestar material en nom del sentit i la transcendència: l'Odissea comença amb el nostre heroi captiu de la nimfa Calipso, que ofereix joventut eterna, immortalitat i sexe cada nit a un Odisseu que, malgrat tot, prefereix tornar amb la seva dona vella i mortal a una illa rocosa. Homer ens vol convèncer que les aventures i els tresors del mar no són res si no podem reconciliar-nos amb la terra dels orígens.
El trop del retorn de l'Odissea ha transcendit la referència al contingut del llibre i s'ha convertit en una forma universal, allò que Carl Jung va dir un "arquetip de l'inconscient col·lectiu". La idea és que totes les històries que expliquem serien variacions d'una mateixa història primordial, i que els protagonistes sempre han de passar per les mateixes fases. La proposta més coneguda és El viatge de l'heroi, un camí amb disset passes que l'escriptor Joseph Campbell va destil·lar dels estudis de narratologia i mitologia comparada, i que es va fer immensament popular a Hollywood en la forma del manual per a guionistes de Christopher Volguer, que les reduïa a dotze i les presentava com un receptari infal·lible per captivar audiències. La gràcia d'aquesta graella és que el viatge de l'heroi sempre conclou amb un retorn a casa: Luke Skywalker torna a Tatooine, Frodo Saquet torna a la Comarca, els Stark tornen al Nord, i així no acabaríem mai amb els grans èxits.
No cal dir que la cultura també ha criticat el desig de tornar a casa. Els narradors inconformistes han menyspreat l'estructura de tres actes i el happy ending s'ha acusat de reaccionari, contraposant l'èpica de les grans ficcions amb una vida humana en què les formes són molt més ambigües i les coses no sempre acaben bé, si és que mai s'acaben. Irònicament, la mateixa estructura de l'Odissea s'ha fet servir per criticar l'Odissea, com amb l'Ulisses de James Joyce (el penúltim capítol del qual es titula "Nostos"), que es pot llegir com una reivindicació de la grisor quotidiana enfront de l'èpica homèrica, o el poema de Konstandinos Kavafis que ens diu que, en el viatge cap a Ítaca, l'important no és tant retornar com les coneixences i l'aprenentatge que fem pel camí; un poema que a casa nostra tots coneixem gràcies a l'actual president de l'ANC. Anant més enllà de la literatura, Freud parla de la "compulsió de repetició" com un gir d'aquest desig de clausura narrativa combinat amb la idealització nostàlgica del passat, que junts ens porten a repetir conductes doloroses del passat de manera inconscient sense avançar ni aprendre mai.
Criticar el desig de retorn i la nostàlgia fa de modern i desconstruït, però, en realitat, a vegades les coses es degraden, el passat és realment millor que el present, i la idealització artificiosa d'uns temps anteriors ens pot servir de brúixola per saber que alguna cosa no rutlla i ajudar-nos a trobar la força que ens falta ara mateix. En lloc d'haver de triar entre la necessitat infantil de tenir sempre un final feliç i l'amargor neuròtica de renunciar a qualsevol forma de final, podem escoltar els escriptors i guionistes que han demostrat la força d'aquest trop cultural, i estar ben atents quan un polític intenta carregar-se amb l'energia d'una cosa tan seriosa com el retorn. Per cert: quan Odisseu per fi torna a casa i parla amb Penèlope al llit de matrimoni, li diu que, segons una profecia que va rebre durant el pas per l'inframon, haurà de tornar a emprendre una última aventura abans de tornar del tot; però això és una altra història.
