El retorn de la història ens desafia
Pocs dies abans de la inquietant presa de possessió del nou president dels EUA ens podem preguntar què podem aprendre de la història que ens il·lumini per als anys que ens esperen. Molt i alhora poc. Molt, perquè el passat sol estar ple d’experiències que són ben semblants a les del present. Però poc en la mesura que les repeticions històriques no són mai iguals i els detalls de les diferències poden ser molt importants. Tanmateix, en moments de canvi la Història (en majúscules) és una guia útil. Hem viscut moments semblants en el passat? Hi ha hagut un moviment simultani a tants països de retorn cap a l’autoritarisme? S’expressaven sense complexos les voluntats imperials? Existien riscos econòmics que podien significar riquesa o pobresa per a centenars o milers de milions de persones? Sentíem un perill de guerra imminent com la que ara s’insinua?
Faig un breu recordatori de l’expansionisme dels EUA cap al 1900, protagonitzats per Theodore Roosevelt, quan els EUA van participar activament en la derrota espanyola a Cuba, Puerto Rico i Filipines, que van passar a estar sota control nord-americà, i el seu activisme per construir el canal de Panamà, que el va portar fins a forçar la separació de Panamà de Colòmbia per la resistència d’aquesta a la construcció del canal. La construcció i l’administració del canal van ser nord-americanes fins que el president Carter va cedir-lo a Panamà. Tot el segle XX!
Als anys vint la retirada dels EUA de la Lliga de Nacions, que ells mateixos havien impulsat, va ser històrica. Els que havien estat protagonistes de la reordenació del món a la Conferència de Pau de París del 1919 van optar per una política d’aïllacionisme quan va canviar la presidència dels demòcrates als republicans. Els anys vint a Europa van ser ben complicats pel tancament econòmic i polític dels EUA: mercats tancats, immigració controlada, desinterès complet pels afers europeus i concentració exterior en l’Amèrica Llatina. La lluita contra la Rússia bolxevic va ser un afer principalment dels europeus i va acabar amb la victòria dels revolucionaris i amb la creació de l'URSS. Hi ha paral·lelismes significatius amb la situació actual.
Als anys trenta, els Estats Units van pujar unilateralment els seus aranzels, suposadament per lluitar contra la seva Gran Depressió. En canvi, només van aconseguir exportar-la a tot arreu sense solucionar la seva, ben al contrari. La crisi econòmica va dur als enfrontaments socials i es van multiplicar a Europa règims autoritaris que van esdevenir dictadures. Un precedent inquietant per al món d’avui. Molts dels nous dictadors miraven amb admiració la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler. Més paral·lelismes amb la situació actual.
Un element que agermana molt aquests anys vint del segle XXI amb els anys vint i trenta del segle XX, és que hi ha altres grans potències que creuen que poden aprofitar la feblesa dels altres països i l’aïllacionisme nord-americà per créixer. La Unió Soviètica va sobreviure i es va reestructurar sota Stalin en part gràcies a la retirada dels EUA de la Lliga de Nacions. El Japó va envair grans territoris a l’Àsia continental (Corea, Manxúria i finalment la Xina) perquè percebia que la resistència seria escassa o feble, com va ser. Itàlia va promoure el seu imperialisme a l’Àfrica. Alemanya va pressionar constantment per ampliar el seu territori.
Recordem el món posterior a la Segona Guerra Mundial per la seva xarxa de cooperació internacional, però no oblidem que ben aviat, des del 1948 l’element dominant fou la divisió en dos blocs –el Primer Món capitalista i el Segon Món comunista– que eren enemics irreconciliables. El que anomenàvem el Tercer Món, avui disposa d’un líder clar –la Xina-. Aquest equilibri ara és desitjat pels tres protagonistes –EUA, Rússia i Xina– que voldrien recuperar força i influència i que no es faran gaire nosa en els seus espais d’influència directa. Vet aquí el perill per a la Unió Europea. Molesta als tres pols del poder mundial, que els agradaria més que no hi fos.
Els republicans tenen fama de fugir de fer guerres, però excel·leixen en les curses d’armaments que acaben per ensorrar els seus enemics, com va passar sota la presidència de Ronald Reagan amb la Unió Soviètica. Trump voldrà fer el mateix? Pocs ho dubten. Qui en pagarà les conseqüències? La Unió Europea, que no hi està preparada, o Taiwan, que no trobarà qui la defensi. Els estats procedents de l'antiga Unió Soviètica són els més vulnerables.
En tots els casos hi ha un element comú: una voluntat compartida per diverses potències de desplegar una política de força que redefineixi el tauler. Potències menors creuen que hi poden sortir guanyant. Tota la internacional trumpista així ho espera, però gairebé per definició serà impossible. Fins i tot entre els trumpistes hi haurà guanyadors i perdedors.
