Retorn al passat
L’arribada del govern de Salvador Illa a la Generalitat de Catalunya suposa un retorn al passat autonomista en tota regla. És cert que el govern anterior tampoc no havia deixat enrere l’autonomisme. I en aquest sentit, es pot al·legar que el que s’ha fet és ajustar el discurs i la gestió a la realitat constitucional de sempre. S’ha tocat de peus a terra –pròpiament dit, a terra espanyol–, i s’ha deixat de fer servir en va el nom confusionari de govern republicà amb què ERC dissimulava la seva impotència independentista.
Però si es pot parlar de retorn al passat és perquè el govern del PSC assumeix l’autonomisme sense reserves, amb complaença i tot. I no el que en podríem dir l’últim autonomisme, aquell que ja mostrava senyals d’obsolescència i que va portar Pasqual Maragall a obrir el meló d’un nou Estatut, sinó a l’anterior. Així, el president Salvador Illa no ha parat de fer gestos per deixar-ho ben clar d’entrada: des de la reivindicació d’un tarradellisme preestatutari, fins a l’encara més arnada i inútil pretensió que Catalunya pugui arreglar Espanya. Fins i tot ho ha indicat amb alguna passada de frenada simbòlica, com plantar per primera vegada la bandera espanyola al seu despatx, cosa que ni els presidents Maragall o Montilla havien fet. Un retorn desacomplexat al 1980, doncs, amb un unionisme imposat, aquest sí, unilateralment. Un retorn al passat, perquè és en el passat que es busca resoldre un conflicte sense cap proposta de futur, com si no hagués passat res aquests darrers vint anys.
Com era previsible, ja s’ha atribuït al nou govern un alt sentit institucional, i el rigor i l’estabilitat que havia ofert el tradicional autonomisme del segle passat. Però s’haurà de fer abocant tones de ciment sobre la complicitat d’aquest president en l’aplicació d’un article 155 que es va carregar un Govern i un Parlament democràticament legítims; o sobre el cop d’estat judicial que ha fet possible la repressió, presó i exili –“estaven avisats”, solia dir Illa per justificar-ho–; o sobre l’“a por ellos” legitimat pel rei Borbó en aquell funest discurs del 3 d’Octubre del qual mai no s’ha desdit. Fins i tot el president ha de mirar cap a una altra banda quan el seu valedor i amic, Pedro Sánchez, segueix permetent que a Catalunya –el 2023– només s’apliqui el 45% de la inversió compromesa, i a Madrid el 212%. Com sempre.
El president Salvador Illa, això sí, tindrà el suport incondicional i entusiasta de totes aquelles institucions que s’han tret un pes de sobre de quan l’independentisme posava en risc els seus tradicionals vincles de favor i submissió a l’administració espanyola, àrduament treballats i aconseguits. Parlo de les patronals i els sindicats majoritaris, de determinats mitjans de comunicació i de les grans empreses –i tantes ONG, fundacions i organitzacions dedicades al tercer sector– que depenen dels pressupostos públics estatals. I no cal dir-ho, de la banca, de moltes federacions esportives o de l’Església catòlica, entre més. Quanta placidesa no garanteix ser al costat del fort, del vencedor!
Mentrestant, l’independentisme viu atabalat i sense acabar de sortir de l’estaborniment pel darrer cop de gràcia que li ha donat ERC. Sembla que no entén que, com passava amb aquella lateralitat forçada que creava esquerrans contrariats, l’independentisme també tenia els seus espanyolistes contrariats que s’havien sentit empesos a apuntar-se al sobiranisme quan feia cara de victòria. L’actual reducció d’aproximadament el 50 al 40% de favorables a la independència a les darreres enquestes –bilaterals a part, que també n’hi ha hagut sempre– suggereix que la prevalença unionista es podria acabar situant a prop dels dos terços de catalans.
Però tornem a la Catalunya autonòmica i autonomista del president Salvador Illa. El problema de fons d’aquest nou govern és, com se sol dir, estructural, que és una manera de dir que no té remei. I és que la seva naturalesa autonòmica situarà la resolució de qualsevol desafiament fora de Catalunya, a Espanya. Des del finançament que depèn dels possibles acords amb la resta d’autonomies, passant per la capacitat legislativa del Parlament, que estarà limitada al fet de no violentar els interessos socialistes a les Corts i no haver de portar lleis catalanes al Constitucional i, en definitiva, per les conveniències electorals del PSOE.
Ara es dissimularan millor els conflictes, s’amagarà la confrontació d’interessos, i tot en pro d’un govern unionista dit “per a tothom” i d’una Espanya més –falsament– unida que mai. És així com voldran fer combregar els catalans amb rodes de molí. Una altra cosa és que se’n surtin.
