El retorn de ‘Reis del món’

EscriptorUna de les obres més afectades pel confinament és Reis del món, la novel·la de Sebastià Alzamora. En plena ebullició, la seva difusió es va veure perjudicada per aquesta fi del món que encara vivim, però en la qual s’obren tímidament algunes finestres. Aprofitem-les.

Reis del món és una novel·la per a lectors amb els més diversos requeriments, des del que hi cerqui una bona història construïda amb destresa, fins al diàleg subtil entre dues vivències del món. Novel·la històrica, reportatge històric, visions del país des de les arrels..., tot gira a l’entorn d’un pilar central –apassionant–: la relació de Joan March i Joan Mascaró: un financer àvid de poder i un savi impregnat de filosofies orientals i admirador de Gandhi. Els dos personatges n’aixopluguen una partida més que evolucionen amb una immensa vitalitat.

Us sentireu de cop en una novel·la de suspens, en una altra amb aires del XIX britànic, en el centre d’una novel·la psicològica, o d’intriga internacional, immersos en una novel·la social o en una altra de grand monde, i assistireu a episodis clau del curs de les coses en el segle XX, negociacions darrere de cortines gruixades que absorbeixen les paraules dels grans negociants i els grans conspiradors.

Anireu el 1949 a una festa, a sa Vall, on comprendreu amb quina normalitat es relacionen els responsables de milers de morts, al marge dels càrrecs de consciència que Mascaró no va arribar mai a formular a March amb la contundència necessària. Comprendreu amb una nova llum que els grans assassins no maten materialment ningú: s’enriqueixen posant les armes a la disposició dels sicaris...

Res del que és humà queda fora del llibre: el feminisme, l’alzhèimer, l’art, la nacionalitat catalana, la ciència, la inclusió, la fragilitat de la família davant de l’epidèmia de la droga, el turisme, el suborn dels jutges...

La decadència del món de Mascaró us encongeix el cor: es clou a Anglaterra, el seu fill demana almoina a Palma... L’enterrament a Santa Margalida, la pàtria tan mitificada per Mascaró, i en realitat tan vulgar. Tot s’apaga, se’n va. Queda un futur negat a les grans esperances, tan sols ocells grisos d’escassa volada. I el fill demanant almoina pel bar Bosch. És com una posta de sol molt pausada, ben compassada i trista, austera malgrat la mirada del poeta...