Retorn sense victòria
Tornar d'un exili és un fet agredolç i melancòlic. No té res a veure amb cap victòria ni amb cap triomf; si de cas, amb una necessària contestació als que voldrien que la venjança no tingués final. És una bella manera de fer callar rancúnies, i un testimoni de dignitat.
Però no hi ha hagut victòria per a l'independentisme català, i tampoc per al nacionalisme espanyol. No és cap forma de consolació en un empat que no existeix, sinó la constatació que ni el fort s'ha sabut imposar ni el dèbil (diguem més aviat el petit) ha sabut burlar-lo. Segurament cap dels dos ha arribat a trobar les febleses de l'altre, ni a treure profit de les pròpies forces. Ara no sé qui va ser el primer a dir que el conflicte entre Catalunya i Espanya és la història de dos fracassos: el d'Espanya, que no aconsegueix assimilar Catalunya dins un estat homogeni, i el de Catalunya, que no aconsegueix sortir d'aquest estat. Un estat que, com a projecte polític, també és incomplet, fracassat. Podria ser o haver estat reeixit si s'hagués plantejat des de la diversitat lingüística, cultural i nacional, però s'ha plantejat sempre des de l'hegemonia i la supremacia d'allò que denunciaven Machado i Maragall, en formulacions encara insuperades. Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”. Maragall: “No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d'entendre els teus fills? / Adeu, Espanya!”
La desgavellada situació de l'independentisme català es pot descriure amb un altre poema no tan conegut a les nostres contrades, del poeta nord-americà e. e. cummings (ho escrivia en minúscules), que es titula “No es pot perdre sempre”. És un títol irònic, perquè la conclusió és que sí que es pot. L'amargor, la rancúnia, l'infantilisme, el cinisme, el victimisme, i la solemnitat buida s'han apoderat d'un moviment que va ser transformador i esperançador no fa tant de temps. L'independentisme català va tenir, en el Procés, dos moments àlgids de vertader triomf: les mobilitzacions ciutadanes de l'1 i el 3 d'octubre. Sobre la resta, es pot dir que l'independentisme català ha estat perseguit amb acarnissament i amb tots els poders i les eines d'un estat espanyol que no ha dubtat a violentar l'estat de dret en el seu afany de revenja. Però, tanmateix, el mal pitjor se l'ha fet l'independentisme català a ell mateix. Aliança Catalana és la bruta, trista i lletja materialització d'aquest mal: i ara ha començat la part pitjor, que és la de començar a elaborar les excuses per pactar-hi.
Que acabin de tornar els exiliats, perquè és necessari i de justícia. Que tornin Puigdemont, Puig i Comín. En comparació amb els seus millors moments, l'independentisme ha perdut un milió i mig de vots i bona part de la seva capacitat de mobilització. El nacionalisme espanyol segueix com sempre: involutiu, consuetudinari, autoritari, impositiu. No hi ha retorns de l'exili que siguin feliços. No hi ha victòria per als vençuts, però tampoc per als que es creuen vencedors.
