Retrat d’una dona en flames

L’any 2019, la cineasta Céline Sciamma va estrenar, amb guió i direcció a càrrec seu, Portrait de la jeune fille en feu, un èxit de crítica i públic. No és estrany, ja que la pel·lícula posseeix una elevada intensitat lírica: basteix poesia a través de les imatges, i és que la poesia no s’assoleix només amb mètrica i rima. És, també, un film on les protagonistes no només tenen un paper actiu, sinó que també representen una recerca a ultrança de la llibertat individual malgrat els continus impediments d’una societat malalta, i una de les malalties és la del masclisme.

Contemplant aquesta obra cinematogràfica, es poden establir paral·lelismes amb els textos pioners d’Antònia Vicens, que l’any 1982 va sorprendre amb la flamígera Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, que va aparèixer havent guanyat el prestigiós premi Ciutat de Palma. Aquesta novel·la ha estat reeditada per AdiA Edicions durant les acaballes del 2020, any marcat per la pandèmia però també per les bones notícies relacionades amb la difusió de l’obra vicensiana. També varen aparèixer l’antologia Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre a Pagès Editors; la traducció del poemari Todos los caballos, gràcies a Rodolfo Häsler, a Pre-Textos; l’edició del nou volum de versos Pare què fem amb la mare morta a LaBreu Edicions, i la traslació en francès, a cura de François-Michel Durazzo, de Lovely, el debut poètic de l’autora, a Lanskine.

Els personatges de Vicens, com la dona oprimida que pateix cadascun d’aquests Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, viuen en carn pròpia el pes del sotmetiment. Són criatures dominades, postrades. Aquí assistim a les imposicions d’un company sentimental possessiu i iracund, d’una madrastra mig bruixa obsessionada amb la saliva, d’una sogra abusiva, d’uns fills tirànics poc dialogants i, per acabar-ho de rematar, d’un psiquiatre que s’extralimita en les seves funcions. L’escriptura avança, setmana rere setmana a través de capítols sintètics, pel viacrucis d’aquesta ecce dona i dels seus conflictes extrems. El resultat és una novel·la escrita amb una capacitat lingüística que permet entendre que el pinyol de la poderosa poesia d’Antònia Vicens durant anys s’havia congriat a través de la prosa, i que els versos són el destí natural d’una escriptura molt treballada. Llegida quaranta anys després, aquesta novel·la impressiona encara per la fúria desbocada i per la força animal que desprèn com un alè profètic i metafísic.

L’únic consol per a aquesta dona desequilibrada és el cinema, així algunes escenes pel·lícules de culte s’enquisten dins del fil narratològic com si fossin les úniques vies possibles d’escapament. Per desgràcia, deixar-se caure dins del pou de la follia sembla que és l’altra única manera de fugir, per aquest motiu el llibre és una tragèdia d’absoluta actualitat. Tanmateix, l’art, i sobretot l’art de la literatura, en mans d’Antònia Vicens i dels seus volums, s’entén com un bàlsam, com un diari de batalla, però també com un altaveu crític contra la misèria i, finalment, com una eina revoltada que pot conduir a la independència. Si Céline Sciamma llegeix ara l’autora traduïda al francès, no només trobarà una aliada, sinó també una autèntica creadora fundacional que haurà contribuït, molts anys abans de la seva pel·lícula, a establir les bases d’una sensibilitat imprescindible i fascinant.