Retrat humà de l'artista

La mare es lleva, enlleganyada i amb l'esquena cruixida, fa cafè i acomiada el pare que el sol encara no s'ha esparpellat. Tindrà temps de deixar el dinar a punt, passar l'escombra i encara més coses abans d'anar-se-n'hi ella també, a la feina. Quatre hores més tard, el membre de la família reconegut com 'l'artista' es desperta. Anirà entrant al món dels vius lentament, parsimoniosa, malallunada i en silenci absolut. El sol l'acompanya, va circulant, i 'l'artista' va buidant cafeteres, mentre es baralla amb una paraula, amb l'ombra d'un color, amb un ritme impossible. A l'hora de dinar, i malgrat que els altres germans conserven el ritual de venir tots al pis familiar a compartir l'àpat –ja els va bé, que tots treballen o estudien moltes hores i no tenen temps de cuinar–, 'l'artista' passarà com un besllum per la cuina, emetrà alguna mena de gruny, de remuc, i dirà que no pot pas dinar, ella, que té el text a mig escriure, el quadre a mig pintar, la cançó només mig composta. Ja serà fosc quan el pare i la mare i el germà que encara estudia tornin, baldats i ara ells també de mal humor (perquè els dies no els acaben de satisfer mai gaire, sempre s'assemblen molt i cada dia cansen més), i es trobaran els plats bruts a l'aigüera, una selecció de trastos esbarriats per on no toca, el sopar enlloc.

Aleshores, la tensió s'enfilarà i l'escena, la història, pot agafar dos camins. En una versió, segurament se sentirà algun crit, algun insult, sobretot tirallongues de retrets adreçats a 'l'artista', que és un ésser no productiu, segons els estàndards socioeconòmics i en relació amb la resta de membres de la família. En l'altra versió, la que ens presenta Sebastià Portell a Les altures (Ed. Empúries, 2022), pares i germans acceptaran aquesta diferència pacientment, amb admiració o com a mínim respecte vers el qui és un ésser hipersensible i llunàtic, 'l'artista'. Ismael Smith farà veure als altres, la seva família, la mare, que la transcendència, "la vida eterna [és] viure en els altres, en el record". Li passa el mateix al marit de la pintora Maud Lewis: l'Everett, peixater, comença que no troba cap gràcia a les seves flors i ocells de coloraines, que tan sols prenen temps a la Maudie per fer altres feines importants (endreçar la caseta, el corral, fer llenya), fins que un bon dia arriba una estiuejant de Nova York i paga diners per una postal que 'l'artista' ha pintat. Everett comença a agafar també ell el drap de la pols, per tal que ella tingui més temps per pintar, i així més postals per vendre (que es paguen gairebé a tant com una bona peça de bacallà). I a poc a poc, Everett pren consciència que la Maud és més feliç com més pinta, i que la casa està més alegre si ella està contenta, i que a l'interior de la seva dona hi ha una gènia, la bellesa absoluta, un foquet del qual s'ha de tenir cura perquè és admirable, màgic. La directora britànica, Aisling Walsh, empra una perspectiva honesta i familiar, sense estridències ni sang i fetge, per explicar-nos la biografia de l'artista canadenca a la pel·lícula Maudie: el color de la vida.

Tant Walsh com Portell ressegueixen la biografia de 'l'artista' amb els ulls dels altres, dels qui conviuen amb 'l'artista' i l'acompanyen, més o menys de bon grat, pel sender fosc i tortuós, ple d'esbarzers salvatges i rosers que 'l'artista' mateix hi va plantant (sempre la bellesa amb espines!), fugint de caricaturitzacions innecessàries i evitant construir un espectacle macabre a partir del patiment i l'estranyesa. "Sempre hi ha algú que creu en la bellesa", volen dir-nos tots dos autors, i com la mare d'Smith amb aquestes paraules que Portell li posa a la boca, ens transmeten una altra idea essencial: la humanitat defineix (o hauria de definir) 'l'artista'.

En una altre racó de món, una dona es lleva sola enmig de la neu. Pren te d'un samovar i surt a fer llenya. Sap llegir i escriure: son pare li'n va ensenyar, malgrat la decisió de viure aïllats del que s'entén com a art, en un indret on aparentment les paraules i l'art no servirien de gaire res. Som A la taigà, de la poeta Aina Riera (Ed. Fonoll, 2022), i alhora en un poblet dels peus de la serra de Tramuntana, on encara hi ha la possibilitat d'habitar un espai al marge dels crits i el renou de la premsa, les llistes de llibres més venuts, els tripijocs editorials. 'L'artista' és la dona encorbada que branda la destral sense el mínim gest de violència, i mira les bèsties als ulls, abans de disparar-los un tret i fer-se'n el sopar, l'abric, els mitjons. "Que bé / aquí / sense res". I és, alhora, la dona que engega el ventilador o l'estufa, s'asseu en una comodíssima cadira ergonòmica, situa els dits damunt del teclat de l'ordinador amb connexió ultraveloç i, notant com el nus del cor i el de la gola es mig desfan, es demana (els nusos, estrenyent-se de bell nou): "Quina saviesa em salvarà?".

Laia Malo és poeta, traductora i músic