Retrat imperfecte de la victòria de l’extrema dreta

Suports. Aliança Catalana irromp al Parlament i Vox consolida els seus 11 escons. El discurs antiimmigració ha fet forat a Catalunya, com ho fa a tota la Unió Europea des de fa anys. Cada cop més present; més majoritari. El Partit de la Llibertat d'Àustria, d'extrema dreta, lidera les enquestes d’intenció de vot ininterrompudament des de fa més d'un any, i li auguren prop del 30% dels vots a les eleccions al Parlament Europeu del juny. Això és 10 punts més respecte a les europees del 2019. És l’empenta definitiva a les esperances del seu líder, Herbert Kickl, d'una victòria a les eleccions legislatives austríaques del setembre.

A Flandes, un de cada quatre nou votants a les pròximes eleccions generals i europees assegura que optarà per l’extrema dreta. Gairebé un 30% dels joves votants a la regió neerlandòfona de Bèlgica diuen que votaran per Interès Flamenc. També a Portugal, les enquestes a peu d’urna, després dels últims comicis generals del mes de març, asseguraven que el 25% dels votants de la formació d’extrema dreta Chega tenien menys de 30 anys.

Una anàlisi dels votants de Geert Wilders, guanyador –tot i que sense poder formar govern– de les últimes eleccions als Països Baixos, demostra que el suport a la formació d’extrema dreta va ser molt més transversal del que semblava en un principi: amb el mateix nombre d’homes i de dones que hi ha a la societat neerlandesa. 

La bossa de votants d’aquestes formacions arreu de la Unió Europea és cada cop més grossa i, per tant, més complexa i diversa. Va molt més enllà dels estereotips. 

Incertesa. L’extrema dreta és avui una força decisiva a Hongria, Polònia, Àustria, Dinamarca, Itàlia, Suècia, Finlàndia, Eslovàquia o la República Txeca. L’autoritarisme i l’exclusió tenen la seva pròpia agenda en la construcció europea.

Però els motius darrere aquests resultats són diversos i, alhora, compartits: la insatisfacció amb la qualitat de vida, els serveis públics o el preu de l’habitatge; el rebuig als partits polítics tradicionals; la sensació de declivi cultural o demogràfic que expressen, per exemple, els votants d’Alternativa per a Alemanya.

Portem anys d’acceleració de la incertesa, des de la crisi econòmica, la pandèmia o la guerra a Ucraïna. Qui adreça aquestes pors? Quines respostes hi ha per a aquelles persones que se senten desplaçades en una societat i un entorn que està en transformació? 

Els discursos radicals s’han anat normalitzant; però també el deteriorament de les classes mitjanes i la sensació d’una retallada d’oportunitats i de falta de confiança en el futur que aboca els més joves al pessimisme i els partits tradicionals a una pèrdua d’influència accelerada. 

Representació. La narrativa de la crisi i el llenguatge contundent mobilitzen les pors. Però la responsabilitat de normalitzar l’agenda i la retòrica radical està ben repartida. 

Diu el politòleg francès Nicolas Sauger (que ha estudiat els suports electorals a Marine Le Pen) que les eleccions són un mirall deformat; una representació forçada i no sempre del tot fidel dels valors socials. L’abstenció, la mitjana d’edat dels més mobilitzats, la capacitat de copar el debat mediàtic i les percepcions individuals i col·lectives són part de la fórmula resultant de les urnes. Al final, però, el retrat imperfecte de la nostra realitat també ens delata.