La revàlida dels nous índexs de progrés social
Enmig del debat, prou intens, sobre la proposta de la consellera Mas d’un model de finançament singular, i de les entrevistes, els debats, les taules rodones, les altres idees que circulen i es publiquen per millorar les cartes de negociació política i les reaccions radicalment contràries de tots els membres del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), començant per la ministra d’Hisenda i vicepresidenta del govern de l’Estat, espero que aporti alguna llum l’actualització de les dades de l’índex de progrés social (IPS). Aquest ha estat calculat per a totes les unitats subestatals de la Unió Europea (NUTS-2, equivalents a les CA espanyoles).
Efectivament, des de finals de maig d’enguany hi ha disponibles els nous IPS per al període 2021-2022. Certament, pateixen de la interferència de la pandèmia, que pot alterar força resultats, però també és veritat que la qualitat del progrés social es va posar molt a prova durant els tancaments. Va ensorrar-se el PIB per càpita però no en la mateixa mesura l’ingrés per càpita i encara menys l’ingrés disponible per càpita i la provisió de béns i serveis públics.
Des de diversos mitjans, estudis i manifestos s’ha insistit en com de reveladora de la veritable situació d’infrafinançament públic de Catalunya era la posició relativa de l’IPS català respecte al d’altres CA espanyoles. Amb les dades disponibles de l’IPS del 2020 (representatiu del 2017-2018), Catalunya era la dotzena, exactament igual que ho era per a la disponibilitat de recursos públics per càpita, i malgrat que fos la quarta en PIB per càpita i la cinquena en capacitat fiscal per càpita. L’input de recursos públics explicava els resultats mesurats en progrés social. Alguns economistes, molt ben qualificats, però potser massa esbiaixats políticament, aprofitaven per dir que el dotzè lloc en IPS demostrava com de malament la Generalitat administrava Catalunya, però una anàlisi més detallada d’allò que es mesurava a l’IPS i de la sospitosa coincidència del mateix lloc en la classificació per recursos públics per càpita han dissolt, vull pensar, les reserves que s’havien formulat a la gestió de la Generalitat comparada amb la d’altres CA.
Quatre anys abans la situació era pràcticament idèntica. L’IPS publicat el 2016, amb dades de 2012-2013, en plena crisi econòmica, deixava a Catalunya en la mateixa dotzena posició i els recursos públics disponibles per càpita eren també els dotzens (ex aequo amb Madrid). No ajusto en cap cas per la paritat de poder adquisitiu, que ensorraria Catalunya i Madrid algunes posicions més avall, fins al fons de la taula, aleshores com ara.
Què passa amb l’IPS de 2024 per a Catalunya? Puja a la desena posició. Una millora de dues posicions. Què passa amb els recursos públics disponibles per càpita? Que segueixen sent, amb les dades de la darrera liquidació del model de finançament (del 2021), els dotzens sobre disset CA. Potser sí que la bona gestió realitzada entre el 2017-2018 i el 2021 ha permès una millora de l’impacte de la despesa pública sobre l’IPS.
El rànquing actual de l’IPS és aquest (de major a menor): 1) País Basc, 2) La Rioja, 3) Galícia, 4) Navarra, 5) Aragó, 6) Astúries, 7) Cantàbria, 8) Comunitat Valenciana, 9) Madrid, 10) Catalunya, 11) Castella i Lleó, 12) Illes Balears, 13) Canàries, 14) Múrcia, 15) Castella la Manxa, 16) Extremadura i 17) Andalusia.
Què ha canviat més del primer IPS a aquest darrer, vuit anys posterior? Madrid ha baixat del primer al novè lloc; Castella i Lleó del cinquè a l’onzè; les Illes Balears del dotzè al setzè, i, en sentit contrari, La Rioja ha pujat del vuitè al segon i Galícia del desè al tercer. Tots els altres canvis, que n’hi ha força, són de tres posicions o menys, amunt o avall. Per la seva rellevància demogràfica, cal mencionar que Andalusia era i és la dissetena, que la Comunitat Valenciana era la novena i ara és la vuitena, i que el País Basc era el segon i ara és el primer.
S’ha modificat gaire el finançament (els recursos públics disponibles)? La veritat és que amb la poca informació disponible per al País Basc i Navarra es fa difícil donar xifres, però les seves posicions són la primera i la segona, sempre. La resta, per a les CA de règim comú, són molt estables i no hi ha hagut canvis de més de dues posicions. Crida una mica l’atenció que Castella i Lleó millori en dues posicions en finançament, però n'empitjori sis en IPS, o que l'Aragó n'empitjori dues en finançament, però en millori dues en IPS.
La riquesa informativa és immensa, i no cap en un article d’opinió. Tanmateix, ens actualitza sobre afirmacions que es fan, ratifica les que afecten Catalunya, mostra alguna millora que no sembla deguda al finançament i ens permet insistir, amb més autoritat moral, sobre la indispensabilitat de poder gaudir d’un model de finançament singular, amb control dels propis recursos, per a Catalunya.
