La revalorització de l'espai públic
Diputat del Parlament de les Illes Balears i secretari de Sostenibilitat (PSIB-PSOE)La pandèmia ha donat un nou enfocament a la concepció de l'espai públic dels nostres municipis. Els favorables a l'ús desmercantilitzat de les vies públiques, ocupades fins a un 70% pel vehicle privat, han guanyat adeptes alhora que s'han suavitzat antigues resistències a les reformes necessàries per pal·liar el canvi climàtic com puguin ser el creixement de la xarxa per a la mobilitat no motoritzada o el transport públic. La ciutadania, contràriament al que succeïa fins fa relativament poc, ha exigit més espai per passejar o circular amb bicicleta. El confinament, revelat com un concepte burgès, relativament amable sols per a aquells que disposen d'àmplies comoditats als seus habitatges, ha incrementat la necessitat de retrobar-se amb el carrer.
Richard Sennett, sociòleg americà especialitzat en l'anàlisi de l'urbanisme de les ciutats, defineix aquest vell equilibri de forces com la contraposició del sistema tancat, propi d'estructures de poder verticals i immobilistes, amb l'obert, el que accepta la constant transformació, la participació i l'intercanvi. L'equació comença a resoldre's a favor d'aquest darrer perquè reclamam, dins la 'nova normalitat', carrers plens de 'vida'. Una expressió encunyada fins ara sols per aquells que tenien dins el cap el desenvolupament sense fre de la indústria de l'oci. Convé, doncs, defugir aquesta dicotomia que ens faci triar entre cotxes o terrasses i avancem en la construcció col·lectiva de nous llocs que propiciïn la porositat i que desterrin les estructures monofuncionals d'indiferència mútua o les supeditades a interessos econòmics mal distribuïts.
El nou urbanisme ha d'oferir dissenys i opcions adreçades a la gent gran o amb mobilitat reduïda, als infants..., però també amb una perspectiva de gènere que reequilibri l'esfera pública a favor dels que sempre havien sortit perjudicats en el repartiment de rols de poder a la ciutat. Cal respondre la pregunta de com podem generar un nou espai públic que llimi les desigualtats, afavoreixi les interconnexions humanes i construeixi una cultura urbana compartida que conduirà a l'anhelada cohesió social i que evitarà les pràctiques incíviques mitjançant el modelatge del sentiment d'autorepresentació en l'entorn ciutadà més immediat.
Les ciutats mediterrànies compactes tenen la morfologia ideal per implantar noves solucions transformadores que ajudin a assolir aquests objectius. L'urbanisme tàctic de les 'superilles' n'és un bon exemple, però també la rehabilitació integral de barris pot impulsar la generació de sinergies amb el sector privat tot afavorint que espais fins ara degradats o oblidats puguin ser atractors de transeünts i generin, alhora, riquesa compartida. Cal superar esquemes com el del carrer o barri 'mort', aquell que per evitar la proliferació històrica d'excessos de la indústria terciària, o per la necessitat d'erradicació de conflictes socials, ha acabat prescindint dels matisos i riqueses que el poblaven originalment per cedir l'espai, amb la complicitat de determinats veïns i planificadors, a l'especulació que ha desembocat a la coneguda 'gentrificació'. Els espais monumentals, de contemplació passiva de decorats arquitectònics, corren el risc d'excloure qualsevol possibilitat de diversitat.
El barri ha d'esdevenir un nucli viu d'un sistema cel·lular més complex que és la ciutat i ha d'articular i reformular les relacions ciutadanes, especialment aquelles basades en la proximitat i la diversificació econòmica que ens evitin continuar practicant la mobilitat nerviosa d'abans de la pandèmia, abocada a un cercle viciós de col·lapses circulatoris i contaminació. Des del barri cal apostar per estructures de participació que recullin el factor humà, no sols la reforma física apuntada, i que generin dinàmiques relacionals interculturals, evitant, en la seva construcció, enfocaments condescendents cap altres orígens, experiències o estrats socials. Impulsem l'horitzontalitat alhora que acceptem amb racionalitat altres fets irrefutables, com és el tradicional ús de l'espai públic per traslladar-hi hàbits de relació com el consum de begudes i àpats en entorns de socialització distesa a l'aire lliure. Incorporem les precaucions necessàries per evitar desequilibris de redistribució econòmica i friccions amb el dret a l'accessibilitat universal, garantim la protecció d'entorns patrimonials d'especial fragilitat i evitem, també, les molèsties que ocasionen als residents l'acumulació incontrolada de les zones d'oci.
L'espai públic, com a forma incompleta i oberta, s'ha de continuar transformant. És un acte i una responsabilitat política col·lectiva intervenir-hi i reflexionar-hi. Les forces progressistes tenim la responsabilitat de reestructurar-lo per evitar desequilibris sense perdre de vista les inèrcies i les veus de molts actors que són els que componen, al cap i a la fi, el nostre teixit social. Cal, doncs, un doble esforç per no perpetuar l'immobilisme: marcar la iniciativa de la intervenció física però també la del lideratge en el debat i la confrontació d'idees i models.
