Revertir la decadència política
1. Fukuyama. “És hora de revertir la decadència política d’Amèrica”, deia el Financial Times Weekend. Era la crida de portada d’un article de Francis Fukuyama. La inquietud creix a mesura que s’acosten les eleccions presidencials americanes, i cada cop sembla més irreversible un cartell electoral propi d’una república bananera: Joe Biden, amb indubtables limitacions físiques i verbals, davant l’ofensiva reaccionària de Donald Trump, autoritzat a presentar-se malgrat les seves pulsions colpistes i l’enorme càrrega judicial que porta a sobre. ¿Aquest és el nivell de la política americana? Mentrestant, el boicot republicà al Congrés té mig paralitzada l’administració demòcrata. Ni tan sols és possible posar-se d’acord per ajudar Ucraïna. Entre altres coses perquè Trump sintonitza amb Putin i el que pugui passar a Europa no és problema seu. Que es defensin els europeus.
Francis Fukuyama va fer soroll l’any 1992 amb el seu llibre La fi de la història i l’últim home, on narrava el triomf del liberalisme, la substitució de la política per l’economia, la impossibilitat de projectes alternatius. Era en l’eufòria de l’ensorrament dels règims de tipus soviètic, però a hores d'ara ja hauríem de saber que el final feliç no existeix i que el soroll de la història no s’atura. I ara precisament el liberalisme triomfant està derivant cap a l’autoritarisme postdemocràtic.
“La decadència de la política, escriu Fukuyama, arriba quan les institucions d’una societat fracassen a l’hora d’adaptar-se a unes circumstàncies canviants”. Els vuits mesos de campanya que tenim al davant posaran en evidència aquesta enorme crisi. Quan els sistemes democràtics de control i equilibri no funcionen les frustracions es disparen. És el fruit de les polítiques de polarització que creen desgovern i paràlisi institucional. Fukuyama veu com gran part de la població es deixa endur per absurdes teories conspiratives i creix l’admiració pels homes forts i pels governs autoritaris d’ultramar.
Fukuyama demana que es redueixi la capacitat de les minories per entorpir majories i de racionalitzar els complexos processos i procediments que entorpeixen la governança. Començant per l’injust repartiment d’escons que la democràcia americana arrossega des del seu origen. La virtut de Fukuyama és que un liberal conservador com ell posa sobre la taula l’escandalosa realitat amb què s’enfronta la societat americana en aquest any electoral. Qui mana aquí? Què pinta la política? Per què els nous superpoders tecnològics i econòmics deixen via lliure a tan patètic espectacle?
2. Confrontació. Vist des d’Europa, el que passa als EUA és difícil d’entendre i alhora inquietant per les transferències visibles que es produeixen. L’estratègia de confrontació simple i barroera està cada cop més instal·lada en un escenari d’inseguretat creixent que allunya la ciutadania de la tradició liberal i facilita la resurrecció de les pulsions patriòtiques per empaquetar les ansietats del moment. Només l’autoritarisme postdemocràtic pot sortir reforçat d’aquest episodi.
És més fàcil fer soroll que presentar propostes i solucions. És més fàcil generar fantasies per als nostres i desqualificacions dels altres que afrontar de veritat problemes en què la política no sempre té capacitat per ser determinant: l’evolució del poder econòmic i del poder tecnològic genera relacions en què no està clar –o a vegades ho està massa– qui té la darrera paraula. Cada cop més el poder polític ha d’actuar mirant de reüll. I encobrir més que afrontar els poders exacerbats. Una inseguretat que es camufla en les institucions democràtiques en forma de discursos creixentment autoritaris.
Tots sabem que el principi electoral de la meitat més u té efectes simplificadors i reprodueix l’eterna dinàmica dels meus i els altres. Una lògica que contamina tot l’aparell institucional. El que funciona no és tant la solució dels problemes com la desqualificació o demonització de l’altre. I estem de ple en aquesta escena, dominada pels dos principals vectors de la confrontació: els conflictes patriòtics i la corrupció. I per a l’agitador és molt important que el soroll no decaigui.
La confrontació mana: quan l’interès per l’amnistia decau perquè ja es dona per assumida, la dreta es bolca sobre un cas de corrupció que afecta el govern, i als problemes polítics de fons –sobre les desigualtats, sobre les discriminacions, sobre el clima, sobre els drets fonamentals– els costa fer-se forat en la vida parlamentària. ¿És possible revertir aquesta situació com demana Fukuyama? La democràcia perd aura i l’autoritarisme postdemocràtic creix i creix. I es multiplica.
