A reveure

Dirigir un diari és més difícil que no sembla quan no ho has fet mai. Cal tenir una visió del món per poder-lo explicar, un punt de vista, i alhora ser capaç de no encallar-s’hi. S’ha de saber tant liderar com escoltar, canviar d’opinió i rectificar quan cal. És imprescindible ser sempre conscient que, en realitat, se sap molt poc i que la tasca dels periodistes s’ha de basar en la curiositat i l’honestedat.

Dirigir l’ARA Balears ha estat un repte, una oportunitat, una feinada, un plaer... però mai no ha estat cap càrrega. Sigui com sigui, s’ha acabat. El d’aquest dissabte és el darrer setmanari que dirigeixo, a partir d’ara se n’encarregarà la periodista Maria Eugènia Quetglas.

Que ningú no es preocupi, l’ARA Balears queda en bones mans. Bé, alguns sí que s’haurien de preocupar: el periodisme, si es fa bé, sovint molesta. No dubto que la redacció liderada per Quetglas serà tan capaç de fer-ho com ho ha estat la que he encapçalat jo. És una professional amb totes les lletres i, a més, un mitjà de comunicació no el fa un director tot sol, el fa un equip amb periodistes, fotògrafs, dissenyadors, correctors, administratius, publicistes i personal directiu.

El lideratge, perquè funcioni, no pot ser unidireccional; ha de ser un procés dialèctic. És entre tots que es defineix el rumb d’una capçalera. Això s’ha notat molt durant la pandèmia, que ha marcat la meva etapa al capdavant de l’ARA Balears. Si tothom no hi hagués posat el coll, no hauríem pogut explicar la crisi sanitària i les seves conseqüències amb la profunditat amb què ho hem fet.

Les redaccions periodístiques tenen un sentit de ser, faciliten el diàleg que cal per dur endavant un mitjà de comunicació, i amb el covid-19 durant moltes setmanes s’han convertit en virtuals. Que una part o fins i tot tota la redacció hagi hagut de treballar des de casa, sense poder parlar cara a cara ni trepitjar el carrer tal com estàvem acostumats a fer, que les relacions entre els ciutadans s’hagin distanciat per força, ens ha posat les coses més difícils; però aquí ningú no s’ha rendit. La nostra feina és important, i a l’ARA Balears ho tenim clar. Aquesta crisi també ha servit perquè cada mitjà de comunicació demostri de quina pasta està fet.

A més del repte d’explicar la pandèmia, nosaltres hi hem afegit el canvi a setmanari imprès i la renovació dels canals digitals. I si han funcionat és per dues raons: per la feinada que ha fet tot l’equip i perquè el periodisme continua sent necessari, imprescindible. No només té passat i present, té molt de futur.

Estic convençut que l’única capçalera generalista escrita en català de les Balears mantindrà la línia que l’ha caracteritzat aquests dos darrers anys i mig. Amb una visió progressista del món, optimista davant la possibilitat d’ajudar a fer avançar la societat cap a un arxipèlag cada vegada més just, respectuosa amb el medi i conscient del tresor que és la cultura illenca. L’ARA Balears no ha estat neutral, i espero que no ho sigui mai. No ho ha estat amb l’extrema dreta, ni amb el masclisme, ni amb els atacs a la llengua, ni amb la manca d’habitatge digne, per posar alguns exemples. I amb els gairebé vuit anys que fa que existeix, de la mà de cinc directors –sis, amb Quetglas–, la capçalera s’ha fet un forat en la societat illenca, s’ha consolidat.

Ara hi ha qui s’enorgulleix de no veure mai els telenotícies, de no llegir diaris ni escoltar la ràdio; d’informar-se per Facebook, per Twitter o per qualsevol xarxa social. És una tria. Cadascú pot decidir voluntàriament ignorar una part de la realitat, assabentar-se només d’allò que li causi plaer. Siguem sincers: el producte del periodisme no és per a tothom. És per a qui el cerca; per a qui, d’una manera o altra, s’interessa per la societat en la qual viu. Per això, un mitjà de comunicació no pot ser mai un recull de curiositats i xafarderies explicades amb fredor i distància. El periodisme és una eina per canviar el món, perquè la informació de qualitat és imprescindible per poder decidir com implicar-se en la societat. I per això continuaré fent-ne.

Deixo l’ARA Balears per tornar a la redacció de l’ARA, a Barcelona, i per tornar a escriure notícies i reportatges. Vaig arribar aquí amb la premissa que el meu pas per aquest càrrec seria temporal, volia tornar a fer periodisme de carrer i tornar a la ciutat on vaig néixer, però sé que sempre continuaré vinculat a Mallorca. També és ca meva. És on he fet la meitat de la meva carrera, on he descobert de veres fins on arriba la riquesa cultural del meu país. Malgrat les diferències –que n’hi ha– i que des de Catalunya sovint es mira cap a les Balears amb una barreja exasperant de paternalisme i ignorància, tinc clar que Barcelona i Mallorca formen part del mateix país, de la mateixa cultura.

Enric Borràs és el director