Revisant procediments

Encara que volgués, no podria defensar Íñigo Errejón. Bàsicament perquè no sé realment què ha fet. Igual que no ho poden saber la immensa majoria dels que el condemnen amb tanta seguretat.

Després de tantes hores d’emissió, imatges en bucle, fils 2.0 estirats fins al paroxisme... continuam sabent-ne ben poca cosa. Tenim, en total, unes denúncies anònimes a xarxes socials –no les valoraria mai– i dues denúncies en comissaria –posteriors a la dimissió i referides al 2015 i 2021. 

La més antiga presenta una sèrie d’incongruències greus en la cronologia i la ubicació, que fan que sigui mala de valorar. La referida als fets del 2021 ha estat admesa pel jutge Adolfo Carretero, o sigui que el més prudent és deixar-ho a les seves mans i no fer-ne valoracions.

Altres fonts primeres –la carta d’Errejón i les declaracions de polítics del seu entorn– són documents marcats per la retòrica d’autoprotecció i condicionats per un context en què tot és amplificat i disseccionat al mil·límetre, i en què qualsevol matís pot desencadenar greus conseqüències penals. Són documents previsibles, sense marge de maniobra. Res a valorar.

La bancalada contrària tampoc emet gaire informació contrastada. És a dir que pràcticament no tenim contingut sobre el qual bastir una valoració mínimament fonamentada. Per això és més aconsellable centrar-se no en els fets, sinó en els procediments i mirar d’aclarir si són els més adequats.

La cultura del linxament. Ho pot semblar, però un linxament no és una forma de justícia. Pot ser una manera de sublimar la por o el dolor i també una forma de venjança, però no una forma de justícia. Escriu Enric Juliana: “Algunes reaccions a les xarxes socials (...) susciten una obligada reflexió sobre la mort civil que poden provocar les onades digitals que s’anticipen a l’acció de la justícia”. Després de segles de racionalitat i d’evolució civilitzadora, no podem tirar per la borda el sistema democràtic i les seves garanties bàsiques: precaució, proporcionalitat, presumpció d’innocència, habeas corpus...

Parlar-ne massa. La xarxa comunicativa ha col·lapsat per desbordament. Massa emissors –mitjans, perfils personals...– per a tan poca gent disposada a escoltar. Massa creadors de contingut per a tan poc ‘contingut’ real. El xou mediàtic exigeix especular, opinar, improvisar, banalitzar... El sistema, a més, premia la immediatesa. Mals temps per al rigor i la reflexió.   

Parlar-ne massa poc. Paradoxalment, enmig de tanta extraversió, hi ha grans silencis. Impossible sortir-se del guió preestablert pel “tsunami cancel·lador”, com s’hi refereix Marta Nebot o per l’“estampida gregària” de què parla Guillem Martínez.  Ho explica eloqüentment el Colectivo Cantoneras: “Les dinàmiques a les xarxes han contribuït a aquesta espiral en la qual abunden (...) les exigències sota pena d'excomunió (...) que tot el món es pronunciï i en un sol sentit: el de condemnar el monstre i la seva organització i que això es faci immediatament ja i sense possibilitat de reflexió. Altres opinions no són possibles”.

El subtext de la polèmica. També inquieta un rerefons escolat en segon pla i que remet a esquemes mentals suposadament superats pel feminisme: l’amor romàntic, el sexe normatiu, la necessitat de tutela de les dones... Empar Moliner rescatava el testimoni d’una de les denunciants: “Jo estava il·lusionada amb l’Íñigo, el tenia en un pedestal... Vaig pensar que podria ser una història d’amor preciosa, però en lloc de trobar-me amb una cosa romàntica, em vaig trobar amb una persona que l’únic que volia era tocar el meu cos i ficar-me la llengua”. Per ventura convendria centrar els termes del debat.

La llibertat sexual. Enmig d’un debat confús sempre naufraga la llibertat. En aquest cas, la sexual. Aquests dies s’han beneït argumentacions moralitzants sobre les relacions personals íntimes, sobre les preferències o expectatives sexuals... I de vegades s’ha transmès un patró retrògrad, que crèiem superat: “Elles volen amor; ells, sexe”. Ni això és cert ni ajudarà gaire a l’emancipació sentimental i sexual de les dones joves.

Avançam en la direcció correcta? Hi ha massa qüestions confuses: Són les denúncies anònimes a les xarxes l’estratègia més adequada? Una experiència poc satisfactòria o unes expectatives íntimes no coincidents són una agressió sexual? És recomanable allò de ‘posar el focus sobre l’agressor’? En tots els casos? En qualsevol moment del procés? Ens ajuda la constant imatge de víctima que s’acaba transmetent de les dones? Ens hem de replantejar res d’aquesta esquerra ‘identitària’ que hem importat acríticament dels EUA i que és contrària a l’esquerra de classe i transformadora? Està avançant el feminisme en les qüestions ‘no sexuals’: treball, salaris, projecció, representativitat, conciliació, pensions...? Pensem-hi una mica.